Cadascú és molt lliure de pensar el que vulgui i actuar en conseqüència. Aquest és un dret inherent a la persona que es troba protegit tant per tractats internacionals, com per les constitucions del estats democràtics i de Dret, com ara el nostre. Passa, però, que cap dret fonamental és absolut, sinó que troba topall quan entra en col·lisió amb un altre o quan la llei el desenvolupa. Per tant, la llibertat de pensament i la llibertat d'expressar-lo no són béns jurídics categòrics. Si ho fossin, no ens trobaríem en un estat de Dret, sinó en un estat anàrquic que mai no seria democràtic i encara menys es trobaria regulat per les lleis.
He considerat necessari fer aquest preàmbul per situar les coses en el seu lloc en relació amb els anomenats Tòtems de la Dignitat i l'actuació de la policia. El mot tòtem es troba assimilat a deïtat, ídol, emblema, talismà, ídol, fetixte, talismà o efígie. Els seus creadors sabran millor que ningú si els col·locats al carrer Santa Clara o al costat del «palauet» provincial de la Generalitat evoquen deïtats o un fet tan mundà com és el fetitxe. També ho sabran aquells que varen posar daus a la vila de Bàscara. L'art urbà, per usar expressió que tan aplega el bon gust com el mal gust, és lliure com un pardal.
Ara bé, quan el substantiu tòtem es lliga amb el de dignitat, la interrogació plantejada pot disposar de resposta. Segons l'IEC, dignitat és el respecte que es mereix algú. La qualitat de digne té sempre un sentit favorable a la persona, no a la cosa, que n'és mereixedora. Els tòtems són coses; no són persones. Però, tanmateix, examinats polièdricament, no cal disposar d'un post-grau ni d'un màster per entendre que la invocada dignitat es troba referida a antics càrrecs públics que o bé es troben a la presó o bé han fugit del país. En ambdós casos, per haver violentat -presumiblement- l'estat de Dret en el qual ens trobem, o així ens ho diuen òrgans judicials.
Més enllà del gust o del disgust que els tòtems o els daus poden provocar en qualsevol ciutadà des de la vessant estètica o des de la ideològica, ningú no pot negar -crec- que són expressió de llibertat. Àdhuc quan algun creu que la qualitat de digne que es predica de tercers no es troba en el seu comportament, donat que l'excel·lència, la serietat o el decòrum brillen per la seva absència. No importa; això és pluralitat, i la pluralitat és nota característica de tota democràcia.
Ara bé, el que m'ha sorprès de debò en tot aquest afer és el comportament de la policia. La llei els empara en la recerca i la identificació dels brètols, com han estat qualificats en aquest diari, que varen destrossar els tòtems plantats al carrer Santa Clara. Molt a l'engròs, és un atemptat a la propietat privada, com carregar-se un banc emplaçat en espai municipal és un atemptat a la propietat pública. Però, si és cert que la col·locació dels tòtems no ha disposat - com s'ha dit- d'autorització administrativa lliurada per l'Ajuntament que encapçala Marta Madrenas i, en conseqüència, no s'ha pagat la taxa d'ocupació de via pública que els correspon, aleshores tenim un problema. O l'Alcaldia (o la regidoria delegada) o bé la policia (no pas col·lectivament) han tingut una actitud arbitrària. Si s'ha donat, és contrària a llei, i potencialment punitiva en seu judicial.
M'explico, i sempre partint d'allò publicat: Enxampar uns presumptes brètols en qüestió d'hores pot enaltir l'eficàcia de tota policia, però no enxampar amb el mateix vigor i rapidesa els qui, sense permís i sense pagar els tributs corresponents, com sembla, han plantat tòtems en via pública, és potencial exemple d'arbitrarietat...i, estirant una mica més, també de potencial prevaricació ni que sigui passiva i, ves a saber si aplicant la doctrina continguda en algunes interlocutòries recents del Tribunal Suprem, es pot arribar a concloure que també és un potencial delicte contra la hisenda pública. La pregunta pertinent: Aquells que usant la seva llibertat creativa i d'expressió posaren daus o tòtems en via pública, disposaren de l'autorització preceptiva i abonaren les taxes corresponents? Ens ho expliqui, senyora Madrenas.
