06 de maig de 2018
06.05.2018

Deixar anar

06.05.2018 | 06:30

Riure és, en part, cercar la mà que ens transmet la calidesa que ens manca i comprendre, sovint no pas sense dolor, que un dia ja no la tindrem a prop, que no hi serà. Des del naixement ens aferrem a altres per, ajudant-nos-en, enlairar-nos. Sempre sols, sempre conscients de la necessitat de sentir-nos acompanyats. La poeta Sílvia Bel Fransi escriu: «-Esperes algú?/ («Sempre espero algú»/ voldria contestar a la cambrera)». Fràgils, efímers, vulnerables, la vida és una promesa que mai no acaba de complir-se i que ens abandona a les valls ombrívoles de la nostàlgia. Bel ens diu: «L´adéu decreta:/ «ha guanyat la nostàlgia/ contra la pena». Ens empeny l´impuls de plenitud i aprenem a deixar anar, a deixar enrere, esquivant la temptació de resistir-nos a l´erosió del temps. Anhelem posseir però la possessió és una percepció enganyosa perquè tot passa per nosaltres d´una manera fugissera. Deixar anar. Soliloqui en mi sostingut és el títol del darrer llibre de Sílvia Bel Fransi, un poemari dividit en dues parts, la primera de textos més llargs, tancats amb unes breus anotacions en prosa que ens hi orienten, i la segona, de poemes que oscil·len entre els tres versos dels haikús i els cinc de les tankes, dues formes d´inspiració japonesa, que neixen, per celebrar-lo, de la contemplació del gest de la naturalesa i que van decantant-se cap a una dimensió interior. La Bel més intimista hi desa imatges, impressions, pensaments, fiblades de la memòria. Hi podem llegir: «Sento unes passes./És de mi que fujo,/però miro enrere». A la primera part, Sílvia Bel expressa la confiança en la vida, la complicitat profunda, el compromís amb l´existència des del goig de ser, des d´un desig intens que es tomba cap a l´amor: «Les ungles se m´han tornat parpelles/ en un obrir i tancar de dits./ Sóc només tacte», «Et ressegueixo els llavis/ encara per encendre»,... Ara bé, la flama de l´enamorament, la passió que, en un moment propici, ens atrapa i ens domina s´afebleix. Bel en deixa testimoni amb aquests versos ferits: «Només guió./ I el nostre compromís:/ fingir que aquella vida/era la nostra», «Bifurcacions del cos./ Calidoscopis./ Miralls que no mirallen./ Paral·leles que no paral·lelen./ Amors que no amoren». La llum brillant de les mirades que s´atreien s´esvaneix i «Sense consol, /els vius/ s´aferren miserables/ a la vida». Sílvia Bel Fransi, nascuda l´any 1982, ha bastit una trajectòria literària honesta i coherent, superant i transgredint amb coratge convencions, amb una autenticitat convincent i amb una visió de la poesia en diàleg amb el món del teatre i de la cançó. Després de llibres com Esbós (2010), Fila índia enfora (2012) i Lluíííís (2015), la publicació de Deixar anar situa Sílvia Bel Fransi com una de les nostres veus poètiques més valentes i originals, capaç d´oferir-nos poemes bells i commoguts com L´última nit, que es clou amb aquests versos on ressona el batec lent i subtil del crepuscle: «Devia passar el temps mentre dormíem./ I en algun punt imprecís del nostre somni/ aquella nit/ vaig envellir».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema