06 de maig de 2018
06.05.2018
OPINIÓ

Montserrat Trueta

06.05.2018 | 16:53
Montserrat Trueta

Feia molts anys que coneixia Montserrat Trueta, que ens va deixar el divendres a l´edat de 86 anys. Bondadosa, determinada, ferma, discreta, dolça... d´una aparent fragilitat que dissimulava una vida dura d´exili i retorn, de lluita per la recuperacio dels mots i les institucions i un compromís social a través de la seva entitat per a la integració de les persones amb síndrome de Down, com el seu fill Andy.

Coneixia Montserrat Trueta de quan el 1996, just acabada la formació universitària, vaig tenir la primera feina al Principal de la casa dels Trias Fargas a Rambla Catalunya. Coincidíem al portal, a l´ascensor... i li tenia una gran reverència a la filla del doctor Josep Trueta i esposa, en primeres núpcies, de Ramon Trias Fargas, que va morir l´octubre de 1989. La Montserrat va tenir una segona part de la seva vida meravellosa, també, amb el senyor Lewis, un californià egiptòleg savi i pacient amb qui van tenir uns bons anys. La senyora Trueta era discreta i una mica distant, aquells anys. Posava a prova aquell jove que la tractava i amb el que coincidia cada estiu a Planoles en l´entrega del Premi Trias Fargas a l´alberg, en aquells diumenges gloriosos que van marcar aspectes importants de la meva vida.

Ens vam fer molt més quan vaig ser patró, com ella, de la Fundació Llibertat i Democràcia, que havia fundat Trias Fargas el 1974 per promoure els valors liberals en una societat a la que, sortida de quaranta anys de dictadura, li costava rebre un plantejament ideològic liberal i radicalment democràtic per part d´aquell selecte grup d´exiliats que havien viscut a Anglaterra i Amèrica i que tenien una discussió ideològica fluida. Uns burgesos radicalment reformistes, demòcrates, oberts al món i que sabien per què servia la política i què fer amb ella i l´administració del poder.

Un dia vaig demanar per dinar a la Montserrat, perquè expliqués la seva vida a les nostres filles bessones que anaven creixent. Hi va accedir i aquell dia ens va obrir la porta del tresor selecte que per ella era l´amistat. Ens va proposar dinar al restaurant Les Penolles. La conversa va abarcar una vida gens fàcil i els records del seu pare i de Trias Fargas. Devia quedar contenta de l´ambient perquè ens va convidar a continuar la conversa a la casa de Santa Cristina d´Aro, el lloc modest per fora, riquíssim de vivències i llibres i records per dins, on el doctor Trueta va aixecar la casa que li va servir de lloc de repòs i pau fins a la seva mort l´any 1977. I també el lloc on Ramon Trias Fargas, un home culte i preparat, es curava de les seves periòdiques topades amb les servituds de la política i dels partits polítics.

El llibre biogràfic de Jordi Amat sobre Trias Fargas és, a dia d´avui, la millor via per conèixer Montserrat Trueta. Però queda pendent, ara més que mai, la seva biografia. La filla del doctor Trueta, que la guerra civil espanyola va enviar, juntament amb la seva germana Amèlia, a un internat a Menton, el primer poble sortint de Mònaco direcció a Itàlia. Dues germanes, ella la petita, resguardades de la guerra però plenes de solitud i de pors. Es va retrobar amb els seus pares a Londres i va fer vida a Oxford, on el doctor Trueta es va fer mundialment famós per les cures de les ferides de guerra, que van evitar tantes amputacions d´extremitats.

Allí va conèixer Ramon Trias Fargas, amb qui va compartir tota una vida d´exili i un retorn no fàcil a Barcelona. El llibre d´Amat retrata molt bé tots aquests moments. Montserrat va viure els peatges de la política i va fer créixer una família on, entre els seus fills, Andy va tenir un lloc central de dedicació i cura. Els Trias Fargas Trueta, well educated people, van decidir fer causa de la integració de les persones amb síndrome de Down. Una dedicació exemplar per fer una societat més humana i menys obscura. Per això, a la Montserrat li haurem d´estar sempre molt agraïts.

Després ja van venir els sopars al seu pis de l´àtic d´aquell mateix edifici, on servidor havia cobrat el seu primer modest sou. Sopars deliciosos, per la conversa que fluïa, per records que ens envoltaven i que evocaven episodis brillants del catalanisme del segle XX. Aquells homes i dones que venien de l´exili, que havien perdut la guerra, que ho havien perdut tot, van posar els cinc sentits a recuperar els mots i les institucions, a reinstaurar un catalanisme polític que no repetís els errors del passat. I ho van fer molt bé i el seu llegat ha perdurat dècades. Memòria dels errors, d´allò que es va perdre i molta cura per recuperar els mots i les institucions amb l´única arma secreta de fer-ho molt ben fet.

Acompanyava sovint Montserrat fins a casa després dels patronats de la Fundació que vaig presidir a partir del 12 de maig de 2012. Parlàvem de política. Ella sabia que l´intent de canviar Espanya havia fracassat totalment. El seu marit en va deixar un testimoni ben viu al llibre Crònica d´una asfíxia premeditada. Patia pel futur, per com el serviríem i el faríem millor. Últimament, em trucava més sovint per telèfon. No vaig entendre que segurament em volia dir que aquest cop, sí, la salut li fallava més que en prèvies recaigudes i que teníem algunes converses més pendents. Ja no va poder entregar el Memorial Trias Fargas el 17 d´abril. La seva filla Mireia i la seva germana Amèlia la van representar.

Li vaig demanar que tanqués la llista electoral per Girona que encapçalava per a les eleccions a Corts Generals de del 20 de desembre de 2015. Després de pensar-s´ho molt, va declinar per mantenir la seva norma –la Montserrat ere una dona de normes– de no anar mai en una llista electoral. Però em va trucar penedida i dient que em volia ajudar. Li vaig demanar només que intervingués en el míting final a Girona, a l´Auditori. Ho va fer. Ens va fer molt feliços amb el que va dir i amb l´energia que ho va dir. A aquella dona d´aparença fràgil li va sortir de molt endins el crit d´una vida viscuda per la llibertat i la democràcia. Hi ha persones que han donat i trobat un gran sentit a la seva vida. És el cas de Montserrat Trueta. En aquests temps convulsos, no ens despistem: som continuadors de les nobles vides de Josep Trueta, Ramon Trias Fargas i Montserrat Trueta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema