06 de maig de 2018
06.05.2018

Saturn devorant els seus fills

06.05.2018 | 06:30

Si la nostra relació amb el passat es defineix, en paraules del filòsof Rémi Brague, per un reconeixement de culpa general sense posterior absolució –les generacions actuals seguirien sent així culpables de les faltes comeses pels seus avantpassats–, el vincle que mantenim amb el futur es caracteritza per la negació: no voler saber. En termes literaris, podríem parlar aquí de la maledicció de Cassandra, filla dels reis de Troia i sacerdotessa d´Apol·lo, qui li va escopir a la boca inscrivint-hi una peculiar maledicció: el do profètic de conèixer el futur deslligat de la facultat de ser creguda. Va resultar inútil que Cassandra advertís dels cavalls de Troia que penetraven a la ciutat, quan els seus compatriotes celebraven ingènuament el triomf sobre els grecs. Donar l´esquena al matí no ens eximeix del judici. Ni de la condemna.
Quan no es volen escoltar les exigències que planteja el futur, les societats esdevenen esclaves de les urgències del present. Es tracta d´un cercle pervers, que té alguna cosa –ho observa el mateix Brague– de parasitari. L´economia creix consumint les reserves naturals, el paisatge es deteriora, augmenta de forma exponencial l´endeutament, les necessitats es multipliquen i, sobretot, s´acceleren. Tot es vol a l´instant, mentre s´estén una cultura de la queixa per les imperfeccions de la realitat. En aquest sentit els desitjos adquireixen el rostre del déu romà Saturn, que devorava els seus fills i al qual els cartaginesos oferien en sacrifici nens nounats sota una música incessant que impedia escoltar els crits de les víctimes. Aquest soroll de tambors és també el que fa callar les conseqüències dels nostres actes. Deia Tom Gayner, un dels grans inversors de la història, que als principals executius d´una empresa cal exigir-los intel·ligència i integritat. La mateixa regla és aplicable a la política: no en va són els «executius» d´una nació. Un polític honrat però ingenu pot resultar tan perillós com un altre intel·ligent però sense escrúpols. A Espanya hem tingut sobrats exemples dels dos tipus. I se´n pot afegir un altre de pitjor, que és la suma de l´estupidesa i la corrupció; o, si més no, la suma de la frivolitat amb l´impetuós desig de conservar el poder a qualsevol preu. L´electoralisme consisteix bàsicament en això.
Un exemple recent el tenim en els pressupostos que, després del pacte amb el PNB, ostenten un rostre marcadament saturnià. Ajustar les pensions a l´increment de l´IPC significa agreujar l´ingent dèficit estructural de la Seguretat Social, quan la bomba demogràfica –Espanya està cridada a ser un dels països més envellits del món– encara no ha mostrat la plenitud dels seus efectes. Que un govern no resisteixi el cant de sirenes dels pensionistes, cedeixi al xantatge electoralista del PNB i es dediqui a erosionar el pacte entre generacions, finançant amb deute la seva última improvisació, només serveix per apuntalar el descrèdit d´una classe política que viu presonera dels dimonis del present. Per descomptat, ja sabem com acabarà aquesta història: hi haurà més retallades en el futur –quan la propera crisi ens trobi menys preparats fiscalment–, pagarem més impostos i la cohesió entre les diferents generacions serà menor. La irresponsabilitat té els seus costos. I, igual que el fill pròdig, em temo que no només hem consumit l´herència dels nostres pares, sinó que ara ens cal sacrificar el futur dels nostres fills.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema