07 de maig de 2018
07.05.2018

DESMUNTANT EL 68 (II): EL SEXE SENSE SENTIT

07.05.2018 | 06:33

A l´article anterior vam veure les idees elaborades durant un segle que van cristal·litzar en la revolució sexual del maig del 68. Aquestes idees es van expandir des dels llibres, la música, el cinema, les aules universitàries, i van penetrar a les llars i al cor de les persones, que és l´origen de les males accions (Mt 15, 18-20). De la mateixa manera que la cobdícia individualista i el culte al diner és la raó de fons de perquè avui els rics cada vegada siguin més rics i els pobres cada vegada més pobres, l´alliberament sexual del 68 ha anat expandint fins avui una vivència del sexe sense sentit, egocèntrica i desvinculada de l´amor autèntic.
A l´Occident els abusos i les agressions sexuals a les dones estan a l´ordre del dia, tot i que mai com ara hi havia hagut tanta igualtat entre els dos sexes i tanta sensibilitat pels drets i les oportunitats de la dona. La pornografia es difon per les xarxes sense límits i ha suplantat la majoria de pares i mares com a educadora dels seus fills en la sexualitat. Les noves generacions reprodueixen el que veuen fer als adults a les pantalles o a la vida real. Fa poc, al pati d´una escola de Jaén, uns nois d´entre dotze i catorze anys van violar un nen de 9 anys.
Augmenten els abusos i violacions a noies a les festes. Les mesures que adopten els governants davant tot això són manifestament insuficients: s´estableixen protocols per prevenir els abusos sexuals a les festes majors. Aquestes es paguen amb diners públics, però les autoritats no s´atreveixen a posar límits per evitar els accessos i esdevenen habitualment. No s´ataquen les causes profundes del problema.
Davant d´aquesta epidèmia de sexe, què es fa a l´escola? Als nens i nenes se´ls parla de la sexualitat des d´un punt de vista biològic, de com evitar l´embaràs i les malalties de transmissió sexual. A l´escola i a les webs públiques se´ls explica que la sexualitat és una font de plaer, però no quin és el seu sentit per a la persona, la seva raó de ser principal. És com posar els nens i adolescents davant una moto d´alt cubicatge, ensenyar-los a conduir-la, deixar la clau al contacte, i després despreocupar-nos esperant que es comportin com a persones madures i adultes. Avui, parlar del valor de la castedat als adolescents i joves, educar-los en la contenció en la sexualitat per tal que aquesta pugui estar al servei de la persona i no al revés, és profundament contracultural, revolucionari, inadmissible per l´establishment.
Quanta passivitat hipòcrita davant les dones víctimes de la prostitució i de la pornografia! L´Estat postmodern ha plantat guerra al tabac amb eficàcia però és incapaç de moure´s contra aquests càncers morals. Tant costa admetre que la sexualitat sense sentit es torna contra la persona, que quan veiem l´altre com una font de plaer l´estem degradant, i que estem vulnerant no només la moral cristiana sinó els principis elementals d´una ètica civil? Des de l´autonomia moral, Kant ens recorda que tota persona ha de ser tractada sempre com un fi en si mateixa i mai com un mitjà.
Però el feminisme radical dels nostres dies prové de l´onada que es va iniciar a mitjans del segle passat, i que es va consolidar a partir del 1968 de bracet amb l´alliberament sexual. L´actual feminisme post­modern manté aquesta obsessió d´equiparar-se a l´home, també en allò més negatiu. Però el progrés i la llibertat de la dona no passa perquè les noies d´ara s´acostumin a divertir-se amb els excessos d´alcohol i sexe, com fan malauradament molts nois. Les imatges que es veuen cada any dels «sanfermines» són penoses. Un veritable feminisme hauria de promoure el boicot de les dones a aquest tipus de festes. Però el feminisme actual vol nedar i guardar la roba, perquè és incapaç de tallar els vincles amb l´hedonisme, superar aquest igualitarisme malentès, i així poder servir a la identitat i interessos singulars de la dona.
Fa uns mesos, en un manifest de cent dones franceses crític amb el moviment #Metoo, es reivindicava un dret «a importunar» com indispensable per a la llibertat sexual, i que les dones han d´entendre que l´impuls sexual té per naturalesa quelcom d´ofensiu i salvatge. Aquest manifest ­defensa una àmplia llibertat sexual i accepta l´atreviment en les proposicions sexuals, sempre que guardin les formes i no esdevinguin agressives. La pregunta a fer és si amb això s´aconsegueixen unes relacions sexuals a l´altura de la dignitat de la persona, o si es tracta d´un masclisme unisex i més sofisticat.
El remei tampoc és la guerra de sexes, i presentar els homes com a éssers agressius i violents per naturalesa. El moviment del #Metoo corre el risc d´engegar una justícia expeditiva que condemni homes de forma precipitada i/o desproporcionada, i de generar un moviment d´odi cap als homes i la masculinitat.
La solució és recuperar el sentit autèntic de la sexualitat i rectificar els errors del maig del 68. Primer es va deslligar l´acte ­sexual de la procreació i del matrimoni, la qual cosa es presentava com a alliberadora per a la dona. Després es va desvincular el sexe de l´amor, convertint-lo en un fi en si mateix. D´aquesta manera l´impuls sexual, sense el fonament i contrapès de l´amor conjugal, i sense l´orientació i límits de les normes morals, es descontrola inevi­tablement, i ho acaben pagant les persones físicament més febles: les dones i els nens.
Pau VI va publicar el mes de juny de 1968 l´encíclica Humanae Vitae, amb fortes resistències a dins i a fora de l´Església. Les paraules del número 17 d´aquesta encíclica ressonen avui amb tot el seu to profètic i contracultural. El Papa advertia que desvincular la sexualitat de l´amor conjugal i de la procreació «obria àmpliament el camí per a la infidelitat matrimonial i una disminució general dels criteris morals». I afegia: «No es necessita gaire experiència per conèixer la debilitat humana i per comprendre que els homes, especialment els joves, tan vulnerables en aquest punt, necessiten l´alè per ser fidels a la llei moral i no se´ls ha d´oferir qualsevol mitjà fàcil per evitar la seva observança. També es podria témer que l´home, acostumant-se a l´ús de les pràctiques anticonceptives, acabés per perdre el respecte a la dona i, preocupant-se només del seu equilibri físic i psicològic, arribés a considerar-la com un simple instrument de gaudi egoista i no com a companya, respectada i estimada».
El Concili Vaticà II ofereix una visió personalista del matrimoni, entén la unió corporal del esposos no només des de la procreació sinó com a manifestació de l´amor conjugal. Es tracta d´un missatge profundament humanitzador de l´amor i de la sexualitat, contemporani al maig del 68, però que en aquell moment no va ser escoltat perquè ja començava a arribar el tsunami de la revolució sexual que encara ens inunda. En el proper article veurem com el sexe sense sentit ha portat a la incapacitat d´estimar de veritat, que és el gran drama del nostre temps.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema