A la cafeteria, a primera hora del matí, entre xurro i xurro, un home li explicava a un altre que un monstre invisible havia començat a devorar-lo. A mi també porta des de fa temps em devora un monstre invisible, de manera que vaig parar l´orella.
- És un monstre -va afegir- procedent d´una altra dimensió en la qual potser puguin veure´l, però en aquesta no. En aquesta és tan real com en la seva, però no som capaços de captar-lo amb els nostres sentits.
Em vaig fixar dissimuladament en l´home i el vaig reconèixer. Dirigia una petita sucursal d´un banc gran que hi ha a la cantonada del meu carrer. Anava encorbatat i portava botons de puny d´or en les bocamànigues de la camisa. El seu interlocutor, un empleat de la mateixa sucursal, l´escoltava amb expressió de distància.
- Tu és que ets molt complex -li va dir al seu cap-. El límit de la percepció són els sentits. Si no pots ni veure-ho ni olorar-ho ni tocar-ho, és que no existeix. El més probable és que es tracti d´un monstre imaginari, com l´amic imaginari del meu fill.
- El teu fill té un amic imaginari? -va preguntar el cap.
- Sí, es diu Ricard. Això diu ell. Es passen el dia parlant.
- L´amic imaginari el contesta?
- No ho sé, crec que sí. El millor, enfront d´assumptes d´aquesta índole, és no donar-los importància. Ja li passarà. Tu vas tenir de petit un amic imaginari?
- Sí.
- Doncs potser és el monstre imaginari d´avui. Hi ha nens que en créixer es converteixen en monstres. Ha, ha.
En aquest instant es van adonar del meu interès i van canviar de conversa. Jo vaig pagar i vaig sortir a caminar sentint com em digeria el monstre invisible en l´estómac del qual vaig caure el mes passat, o l´anterior. Ningú veu ni olora els seus sucs digestius, en els quals es desfà i macera el meu cos mental. Però jo visc en la foscor d´aquesta caverna. Només quan badalla entra en el meu esperit un raig de llum que s´apaga de seguida. Demà mateix m´obro un compte corrent a la sucursal de la cantonada.
