Els agrada analitzar problemes exigents?: si sí, han arribat a l’article idoni. Esperem no prendre-hi mal. Sobre l’ensenyament single sex, he rebut aquests missatges: «aniquilem-los a Catalunya»; «són els centres educatius més excel·lents entre els anglosaxons»; «propicien discriminació i violència de gènere»; «reneixen a Estats Units i altres indrets del món»; «segreguen allò que, a la societat, va plegat»; «protegeix les noies i s’ajusta a la psicologia evolutiva»; etc. Compte! Hi ha fanàtics amagats rere força d’aquestes sentències.

S’ha deslliurat una llepissosa guerra ideològica sobre si l’ensenyament en grups homogenis de nois i noies representa una legítima opció pedagògica o bé és una forma subtil de discriminació. Alguns, amb simplisme binari, els enfronten dialècticament. Al final, els diré què en penso. Ara, hi reflexionem una mica?

La terminologia emprada -sobre grups, aules o escoles single sex- ja comporta un biaix conceptual: uns qualifiquen aquest estil educatiu amb el complement «diferenciat» mentre que els altres parlen de «segregat per sexe».

A tots ens interessa la millor educació per a tot el nostre alumnat, els nostres fills i la ciutadania del futur. Per això dissenyem projectes pedagògics, amb llibertat. Només hi veig dues ratlles vermelles: (a) el menyspreu ideològic; i (b) l’egoisme particularista.

Vaig als fets: arreu fem agrupaments d’alumnat, segons criteris com l’edat (nivells segons data de naixement), les capacitats actuals (com les aules d’acollida o els grups de reforç), certes orientacions acadèmiques (gent que va cap a ciències, d’altres cap a l’àmbit socialhumanístic o l’artístic), les condicions (no tothom representa al centre jugant a voleibol, cantant al cor o a l’equip de l’olimpíada de geologia).

El que ja no passa ara -abans, sí- és allò d’aplegar les noies en escoles inferiors a les dels nois. Força noies accedeixen, actualment, a Enginyeries o Facultats culturalment «masculinitzades» mentre que ningú menysté cap noi que opti a professions ambientalment «femenines». Als Estats Units, i altres llocs, en situacions de risc s’han separat noies i nois en centres diferents, per seguretat, i els funciona: alumnes i famílies hi donen suport. I, com se sap, centres mixtes imparteixen algunes matèries -o moltes- a part per a nois i per a noies, per raons psicopedagògiques: i els resultats són positius. Són fets.

Alguns pensen que posar en aules diferents per raó de sexe perjudica la coeducació o allunya del «món real». Seria una greu fal·làcia entendre la coeducació com el simple «compartir unes parets», amb nens o adolescents de diferents sexes. Cal anar més enllà. I, per cert, les aules mai han sigut el «món real», que sol ser una «jungla», sinó més aviat com «reserves protegides», on enfortim els joves -amb competències «de disseny», artificials -per a què sobrevisquin fora de l’escola.

Als fanàtics de la diferenciada els diria que ja està bé amb el discurs que treuen millors resultats: a vegades, sí; altres vegades, no. Ningú nega les variacions fisiològiques (cervells masculí-cervell femení o qüestions corporals evidents) i psicològiques, també en el ritme de maduració. Però no manipulem les notícies propagandísticament i siguem oberts: teniu un projecte pedagògic d’èxit? Compartiu-lo!

A l’inici els anunciava que aquí -en acabar- els donaria la meva opinió: ¿els grups -o classes o escoles- single sex són opció pedagògica o bé subtil discriminació de gènere? Penso que qui ho decideix és vostè -com a família, docent o, fins i tot, com a adolescent- segons com es visqui al seu centre educatiu.

Jo he treballat a instituts, i hi he constatat algun comportament masclista i discriminació (també antimasculina), així com l’absència de projecte «coeducatiu»; jo he treballat a escoles privades, mixtes, i hi he observat submissió d’alguns envers altres; i jo també he ensenyat a escoles single sex i em vaig adonar que a vegades se’n surten prou bé en la formació «coeducacional», sense negar un cert ambient «estrany». De què depèn tot plegat? No només del titular o dels valors del «Projecte educatiu» (un paper), ens faci o no peça: som nosaltres -vostè i jo- els qui generem l’autèntica coeducació, amb els nostres gestos. L’acceptació de la diversitat, el respecte, etc., els transmetem vivint-los educativament.

Estic per la llibertat, a tots els centres, també a l’ensenyament públic: ¿qui som vostè, o jo, per posar no sé quin «dogma»? Miro d’entendre als «talibans», de tota mena: contra l’ensenyament religiós; contra la mixtització d’adolescents a l’aula; contra «la pública», etc. Ara bé, no me’n surto: de xacres i misèries n’hi ha arreu, però ¿quina culpa en té l’educació? No siguem mai excloents: pensin que, als nois i noies, cal fer-los competents per al món real, i no veig que hi hagi un únic «motllo». Estic per la llibertat, pels projectes compartits i per no cridar res dolent injustificat contra d’altres, només per enveja o per revenja. Tots ens esforcem: construir i deixar treballar és el millor. ¿I si de les opcions variades ens en beneficiéssim tots?