Quan succeeixen casos com el de la sentència dels autoanomenats La Manada, es produeix una lògica reacció col·lectiva: hi ha, en fets tan greus com aquests, la constatació d'un problema estructural que ens afecta a totes i tots per igual, i ens fa mirar de cara tot allò que ens torna disfuncionals com a societat. Vivim en una dialèctica permanentment masclista que converteix el fet de ser dona en una reivindicació sostinguda, i això no pot ser. La veritable igualtat és aquella que torpedina les convencions del llenguatge i dels costums, la que no necessita efemèrides ni subratllats. Aquella en què tothom «és» sense haver de reivindicar-ho, sense haver d'explicar-ho ni haver de posar-ho en una balança. Com pot ser que tenint tantes evidències del que fem malament encara ens entestem a repetir els errors? El dret a ser ha de ser inherent a l'individu, i qualsevol desigualtat és la negació de la seva essència. Però, dèiem, si bé la reacció a casos com el de La Manada és tan lògica com necessària, perquè crea el marc mental i moral per afrontar els debats, també cronifica la sensació que anem encadenant indignacions sense acabar d'aplicar els remeis. Sí, algunes coses estan canviant, perquè el tema hi és, i és recurrent, viu, tangible, però ens falta la reacció primordial: actuar. Això no pot continuar així i, com en tantes injustícies amb què ens trobem al llarg de la vida, amb dir-ho ben alt no n'hi ha prou. Si realment som més conscients que mai que tenim un problema estructural en forma d'un paternalisme masclista heretat d'anys i anys de mal funcionament social, del que es tracta és d'executar la fórmula per derrotar-lo. Tenint com tenim els diagnòstics, no posar-hi remei no només és una pèrdua de temps que ens inhabilita com a col·lectiu, sinó una falta de respecte a les dones que pateixen dia rere dia els seus estralls. Ho hem de fer en l'esfera global, aconseguint que deixem de funcionar amb dualitats interessades, però també i sobretot en la individual, alterant aquells gestos quotidians que ens converteixen en part del problema. Pensem en el que fem i diem a cada moment i que ens fa còmplices que les dones siguin denigrades o menystingudes, que les porta a caminar amb por i haver de significar-se en nombrosos contextos. Pensem-hi, però també siguem conseqüents. Prou de teoritzar: actuem. Perquè només així demostrarem que la causa és veritablement compartida. Ho ha estat, ho és i ho serà sempre.
