09 de maig de 2018
09.05.2018

L'estafador (2)

09.05.2018 | 07:06

La setmana passada vaig parlar d'un company estafador de prestigi i li vaig posar Bis de nom. Avui explicaré la tècnica que usava per engalipar. Impossible negar que sento admiració pel seu talent i enginy. Segons ell el bon estafador ha de tenir diners reals, no ficticis, i s'ha de dedicar a potenciar les febleses humanes de tots aquells a qui vol sostreure diners o favors. S'encruelia amb els bergants que van per la vida d'espavilats i han ensarronat la bona gent, els que es creuen ser més murris que la resta. Era la seva forma d'aplicar la justícia, el seu principi moral. No suportava els pinxos, ni els fanfarrons, els nous rics. En Bis els alimentava el desig de coses deshonestes i amb absoluta impunitat feien el que no s'havien atrevit a fer per por o per prejudicis.

Per exemple a un vell verd ric li oferia prostitutes joves, que presentava com a amigues dissolutes o li prometia sense massa esforç diners fàcils; als avars i aprofitats els portava a menjar de gorra a bons restaurants i, allà, figurants saludaven en Bis expressant-li agraïment perquè els havia ajudat a enriquir-se amb lucratius negocis. Quan demanava el compte ja li havien pagat. Els cambrers ben untats amb propines actuaven servicialment i li demanaven la seva experta opinió sobre les menges que li havien preparat. Com no confiar amb en Bis si tot el món confiava en ell?

Amb el seu amic marquès es dedicaren durant un període inicial a vendre pisos, torres i podien revendre un mateix edifici a tres persones diferents. També ja assajaven iniciar-se en altres negocis. En aquells anys operaven a Euskadi i no em sorprendria que haguessin col·laborat amb el GAL armant-lo com també subministrant municions a ETA. Van fugir corrents d'Euskadi i van començar a fer tripijocs a Madrid i Barcelona. Tenien una habitació reservada a l'hotel Palace, puix que si no s'aparenta ser molt ric hom no es guanya la vida com a delinqüent ambiciós.

Continuaren explotant el negoci de les vendes fraudulentes de cases i xalets, però es ramificaren tot diversificant els negocis; entraren en la compra i venda de lingots d'or, de brillants, també de fruita i hortalisses. No es ficaren en el narcotràfic perquè era competitiu i perillós. Aquest ritme de treball frenètic els obligava a viatjar i així podien freqüentar els casinos, on perdien tota la pasta que esforçadament havien guanyat.

Va ser en aquest període que, amb una carta de recomanació del governador militar de Catalunya i del cardenal de Barcelona, en Bis va començar a recórrer quarters militars per vendre a la tropa un moble de fusta cremada amb llibres d'una editorial de Barcelona que va arruïnar, llibres de Santa Teresa, de Cervantes, de Calderón de la Barca, etc. Els soldats a canvi d'un preu assequible rebrien el moble amb llibres rebutjats per defectuosos. Amb la presència del coronel reunia en una explanada tota la soldadesca.

En Bis havia fet un curs de declamació amb un gran director de teatre qui l'ensenyà a gesticular en públic per enaltir la multitud. Un del poble que feia la mili en un quarter de Toledo ens explicà un dia que va veure en Bis dalt d'una tarima al costat del coronel. Va quedar astorat de com vociferava tot arengant la tropa perquè fossin fidels fins a la mort defensant els valors sagrats de la pàtria. El moment àlgid va ser quan en Bis, sobtadament, després d'una abrandada exaltació al general Franco, va quedar en silenci durant trenta segons, de cop es posà les mans el cap i elevà els dos braços cridant Espanya, Espanya, Espanya! Tan convincent que la tropa com els militars el secundaren. Apoteòsic!

En podria explicar moltes, d'en Bis, però trio aquesta: després d'abandonar el negoci de la compra i venda de lingots d'or, s'especialitzà en marededéus romàniques. El mercat dels apassionats col·leccionistes, que són tots uns fetitxistes, és dels més sucosos i rendibles, perquè estan enderiats per aconseguir peces úniques, sense preguntar la procedència i per exhibir-les d'amagatotis als amics.

En Bis anà fent-se amic de l' Ernest, director d'una delegació d'un banc, i li ensenyava com feia negocis amb la compra i venda de marededéus, suposadament romàniques. Qui la venia era una persona amb greus dificultats econòmiques.

L'Ernest s'adonà que en Bis en comprava una quan ja tenia emparaulat un client per vendre-li. Podia pagar-ne 700.000 pessetes i a la revenda aconseguia col·locar-la per un milió. Després ho celebraven amb festes privades. Per demostrar la seguretat i benefici del negoci, en Bis el va convidar a presenciar diverses compres i vendes. Ja s'havia guanyat la seva confiança: a punt per estafar-lo.

Des d'una població del Pirineu lleidatà, un divendres l'Ernest va rebre una trucada del director del mateix banc en el qual ell treballava, en què un client, de nom Bis, demanava que li facilitessin mig milió de pessetes. En Bis per telèfon explicà a l'Ernest que havia aconseguit inesperadament una de les imatges romàniques més buscades; es tractava d'un negoci segur. L'Ernest, confiat, donà conformitat a la sucursal i en Bis s'embutxacà mig milió. En aquesta peripècia delictiva no existia ni venedor, ni comprador, la marededéu més falsa que un duro sevillà, l'únic real eren els diners que passaven d'una mà a una altre.

En Bis no es curà de la maleïda ludopatia i de la drogoaddicció. El van enxampar en una abatuda de cops de punys en una discoteca de Marbella, capital de la delinqüència europea, quan la policia l'identificà sortiren ordres de recerca de totes les comissàries d'Espanya. El meu amic de petit s'havia convertit en uns dels estafadors més perseguits.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema