Darrera setmana perquè l'independentisme faci veure que creu possible investir Puigdemont o, alternativament, Jordi Sànchez. Intentar-ho és de lògica després que s'hagi modificat la Llei de la Presidència per encabir les investidures per delegació. Però ja sabem que els poders de l'Estat ho impediran. Després es posarà en marxa l'anomenat pla D, i el Parlament debatrà i votarà la candidatura d'algun diputat de Junts per Catalunya que no estigui ni empresonat ni a l'estranger. Aquest itinerari ja fa mesos que el coneixem; un dia hauran d'explicar per què han trigat tant a recórrer-lo.

Hi ha dues coses que no sabem. Una, el nom del candidat. L'altra, si la investidura està assegurada. ERC ha garantit el suport a la proposta que faci JxCat, que serà la que determini Puigdemont en persona. Però la CUP no s'ha compromès a res. Els dos diputats d' Antoni Castellà volen consultar les bases. I dues delegacions de vot estan recorregudes per l'oposició. Massa incògnites en temps de descompte.

Puigdemont rumia el nom del seu vicari a l'administració autonòmica. Ni que ja l'hagués decidit, no el diria, perquè al moment en què se sàpiga li robarà tot el protagonisme, i això no agrada ni a ell mateix, ni a la seva formació, ni a bona part de l'independentisme, tal com va palesar la consulta interna de l'ANC. Una consulta interessant, per aclaridora. El seu resultat ajuda a entendre el quadre de decisions adoptades dissabte passat a Berlín pels diputats de JxCat.

La consulta de l'ANC era de doble pregunta. Primera: hem d'insistir amb totes les forces a investir Puigdemont? Resposta aclaparadora: sí, és clar que sí! (81%). Segona: si tanmateix els partits fan figa i no l'investeixen, què és millor, que formin govern o esgotar el temps i celebrar noves eleccions? Resposta: formar govern, 57%; eleccions, 35%. El mateix arbre de decisions es va examinar a Berlín. Volem Puigdemont? Sí! I si no pot ser? Doncs govern abans que eleccions.

L'important és que fa quatre dies ni l'ANC ni JxCat no haurien formulat la segona pregunta. El simple fet de plantejar-la equival a admetre que la via legitimista pot ser intransitable. Fins ara l'esment de la hipòtesi es considerava delicte de derrotisme, castigat amb el linxament a la xarxa. Ara són els grans sacerdots els que ho admeten. Les parets són tossudes, i l'Estat espanyol en sap un munt, de totxos i de formigó.