Aquestes últimes setmanes els rius de Catalunya han ocupat una preferència als espais informatius. Les pluges intenses i esperades, la gran acumulació de neu a les muntanyes que anunciava un bon creixement dels rius, l'eficàcia i intel·ligència de la regulació dels embassaments, per tot plegat hem estat pendents de la nostra xarxa fluvial que en altres ocasions, molt històricament, ha causat desgràcies terribles. Els recursos fluvials són per a un país una inseparable companyia, que adquireix protagonisme molt antipàtic quan treu el mal geni, però que en la vida quotidiana aquesta presència és activa i presta serveis energètics que són un tresor, com ho varen demostrar els rius de la muntanya gironina llavors de la seva aportació a la memorable Revolució Industrial, tan fonamental en la definició de les identitats de Catalunya.

I més enllà del seu alt rendiment de treball, els rius catalans ofereixen el resultat d'una feina estètica, elaborada al llarg dels segles. A més de donar aigua i vida a un país, ofereixen espectacularitat i bellesa. A vegades de manera intermitent, és clar, com si ho fessin perquè així ens preparem millor pel desig dels seu retorn a la plenitud del paisatge. Un llibre de Cèsar Pasadas aplega aquesta bellesa fluvial que tenim aquí mateix: Catalunya, 50 excursions als seus rius. Es tracta d'una panoràmica completa que ens convida a visitar rius i entorns de tanta diversitat i diferència com pot haver-hi entre un riu d'alta muntanya, nerviós i cridaner, i un altre que ja arriba al mar amb la gravetat d'una aigua que s'ha tornat silenciosa. El llibre suggereix excursions, passeigs i enfilaments a veure saltants, gorgues, barrancs, pobles que conviuen alegrement amb els rius, per bé i per mal. Els paisatges que creen els rius són variats, des del bosc de ribera més tendra, fins al paisatge urbà més immergit, com el de Girona, a l' Onyar. El llibre ve a canalitzar i continuar l'admiració i el goig estètic que sempre generen els rius a tot arreu. Aquest país sempre ha fet bones aportacions a la cultura que enalteix la geografia i la història dels rius. Una fita, per exemple, va ser quan Joan Maragall, l'any 1894, va pujar a Ulldeter, naixement del Ter, a la recerca d'una inspiració poètica; aquella curiositat va servir d'exemple: Antonio Machado, el 1915, va anar a veure el naixement del Guadalquivir; Gerardo Diego,el 1927, va pujar a veure el naixement del Duero.

La riquesa de la vida d'un riu queda ben perfilada en aquella primera persona dels versos de Joan Vinyoli: «Soc riu encès, fluint des de l'origen, pes i tenebra de l'avantpassat, us duc en mí cap a la mar oberta, pel germinal insomni governat; cremo i no sé, toco la pedra inerta.» Un riu porta aigua i també cultura de proximitat, de quilòmetre zero.

Per acabar, un suggeriment: als anys noranta la Revista de Girona, que edita la Diputació, va dedicar una especial atenció als rius que tenim a les comarques gironines; uns demolt coneguts i importants, constants i presencials, altres amb cabals d'humilitat i desconeixement, sumen una vintena, ben escampada pel nostre mapa. Altres tants autors, uns vinculats a la conca fluvial, i altres estudiosos de la geografia i de la història, varen fer una monografia extensa de cada un dels rius gironins. Caldria considerar la conveniència i el bon servei de reunir aquella sèrie periodística en un volum d'edició esperada; ja no cal dir que el volum podria enaltir el treball artístic que hi realizarien els fotògrafs d'aquesta terra, qüestió aquesta que ja és norma d'alt nivell a la redacció de Revista de Girona. El llibre pot constituir una molt sòlida aportació gironina a la cultura que corre pels nostres rius.