El passat cap de setmana el Banc dels Aliments de Girona celebrava els trenta anys de la seva fundació. Les xifres de l'entitat són esfereïdores: 25.000 tones d'aliments repartides mitjançant un centenar d'entitats, de les quals actualment es beneficien uns 35.000 usuaris, només a l'àmbit de les comarques gironines. I no cal dir que per arribar fins avui, els voluntaris que han fet possible la continuïtat de l'entitat, les han vist de tots colors i no sempre ha estat fàcil assolir els objectius de donar resposta a una demanda creixent d'aliments.

No estem parlant del tercer món, sinó de la cantonada de casa, del nostre entorn més immediat i de persones que viuen al nostre costat. Una realitat que sovint queda diluïda per les notícies de fam, guerra, violència, catàstrofes i necessitats bàsiques que ens arriben des de milers de quilòmetres de distància. Totes dues tenen la mateixa rellevància, malgrat que el que passa a la vora hauria de ser més significatiu, perquè il·lustra les diferències que malauradament persisteixen i l'esquerda que, diguin el que diguin, segueix incrementant-se enmig d'una societat que algú ens vol fer creure que és rica i avançada.

Trenta anys són motiu de celebració perquè significa que pel mig hi ha hagut moltes dosis de dedicació, de persistència, de tenacitat, d'esforços, de compromisos, però en canvi, crec que tots plegats hauríem de sentir una profunda tristor, un dolor intens, només pel fet de saber que 35.000 persones, 35.000 veïns i veïnes, segueixen necessitant aquest banc dels aliments, l'únic del món, que sí o sí hauria de fer fallida.

Són les contradiccions de la societat, tenim uns bancs als quals s'han destinat milers de milions d'euros per salvar els percentatges de rendibilitat d'uns pocs consells d'administració i d'uns quants accionistes i en canvi deixem que els índexs de necessitats alimentaries creixin i creixin sense parar. Uns omplen les pàgines d'economia, d'altres lluiten en silenci per seguir duent menjar a qui ho necessita. Trista realitat.