11 de maig de 2018
11.05.2018

Avui toca pelegrinatge

11.05.2018 | 08:37

L'expresident que ara viu a Berlín, el que volia ser president de Catalunya telemàtic i a distància, obliga els seus acòlits a presentar-se-li al davant en persona per informar-los de tota nova ocurrència que hagi tingut. Avui toca a la direcció del PDeCAT (o com es digui convergència quan vostè llegeixi aquestes línies) fer acte de presència davant del líder. Estava previst que, en una nova jornada històrica, aquest els desvelés el nom de qui ha triat de candidat a president, finalment no se'n va poder estar i ho va desvelar des de TV3, la seva. És igual, el viatge s'ha de fer, s'ho val. Els berlinesos, pobres mortals sense TV3 a la llar, s'han de limitar a observar si surt fum blanc de la xemeneia de can Puigdi. En canvi els elegits, els que van ser ungits pel dit infal·lible del líder suprem, escoltaran el nom del successor de la veu del succeït, molt atiplada per ser presa seriosament, però és el que hi ha. Acte seguit cauran de genolls, diran «Amén» i correran a anunciar la bona nova al món, amb la inestimable ajuda de TV3, abans televisió pública, avui cacicat de publicitat. Com els apòstols però sense passat de pescadors, predicaran a la nova fe als catalans, tant als que hi creuen com als molts que se n'han desenganyat. Especialment a aquests, ja que com els recordarà Puigdemont, «en veritat us dic que si algú té cent ovelles i en perd una, tindrà més alegria en trobar aquesta que per les 99 no desbarriades».

Ho sé. Sé que a vostès els faria vergonya representar un paper tan vergonyós com els dels dirigents del PDeCAT (o com es digui des que han llegit el nom unes ratlles més amunt), similar al de gossos ensinistrats a jaure o donar la pota, així que l'amo els ensenya una galeta. Però és que vostès tenen dignitat, potser no gaire però sí un bri, una resta, un polsim. Els dirigents convergents -millor diguem les coses pel seu nom i ens estalviarem equívocs- no, ells se n'han desempallegat del tot, cosa que els permet, entre molts altres privilegis, veure de prop el seu líder suprem, amb sort fins i tot tocar-lo i ser així guarits de les seves malalties. Lleus afectacions de moment -diarrees, fongs als peus, ressaques, vista cansada-, però estan convençuts que, amb el temps, el simple contacte físic amb qui en la seva opinió ja hauria de ser als altars, els solucionarà qualsevol problema de salut. No és poca cosa, aquesta, tenint en compte com ha quedat la sanitat catalana des que hi van passar en Toni Comín, abans conseller i avui pianista, i el mateix Puigdemont.

Quan els apòstols convergents tornin a casa, ho faran amb l'expressió de placidesa dels que han estat amb la divinitat. Arribaran en grup, però aviat es disseminaran per escampar la paraula de Puigdi. Amb el benentès que «disseminar-se», en aquest cas, significa que uns sortiran al TN Migdia, uns altres al TN Vespre, aquells al Preguntes Freqüents, uns més al 3/24 i, si en queda algun de lliure, aquest al Club Super 3.

Va escriure Julio Camba fa més de cent anys que un exdiputat és exactament igual que un diputat i, a més, té l'avantatge que no parla. Això seria en temps d'en Camba. Avui, si més no a Catalunya, expresidents i exdiputats són els que més donen la tabarra, entre altres raons perquè tots són ex, no en tenim cap en actiu. I no només la donen ells -això seria suportable- sinó que els seus apòstols van a veure'ls, en recullen la bona nova i la pregonen arreu, sense treva. Sense qüestionar-la, sense tan sols pensar-la, ja que la fe ni es qüestiona ni es pensa, únicament es predica.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema