11 de maig de 2018
11.05.2018

Dolça i amarga França

11.05.2018 | 06:56

La « douce France» és un eslògan que s'aplica a França –per part dels francesos, és clar–. Joan-Lluís Lluís va escriure un magnífic llibre –que hauria de ser de capçalera per a tots els catalans conscients– que es titula Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos. És un llibre boníssim, i ho demostra el fet que el diari El País se'l carregués (deuen tenir por que ens animem a fer-ne un de semblant sobre Espanya; n'estic parlant amb el meu gat!). S'hauria d'enviar gratuïtament als francòfils (espanyolistes de l'altre costat) d'aquest país, aquells típics tertulians que lloen les glòries de França. Un país, altrament, que admirem per la seva cultura, la seva literatura, la seva cuina i la seva chanson. I fins el seu cinema!

Joan Lluís Lluís no parla de cuina, però com sap tothom –i els francesos ens fan saber a tort i a dret–, igual que en cultura i llengua, només pot existir França, que és la referència del món. Com no es pot ser francès?, se solen preguntar els parisencs.

«El francès que viatja, per plaer o per negocis –escriu l'autor nord-català citant Charles Pasqua, polític gaullista– coneix bé aquesta 'diferència'. A qualsevol lloc del món on es trobi, no és mai un estranger com els altres. El món sent per França una passió insòlita». Sort que no diu el que estava en el seu ànim, «admiració», perquè de «passió» per França jo també en sento. Però en el sentit grec de «pathos», sofriment: França em fa patir –ens fa patir, com el Constantí d'Els Pets. O com Manuel Valls, que ens vol redimir als catalans de la «malaltia» independentista. No ens diu res, és clar, de la seva pròpia malaltia jacobina i totalitària.

París, a la Catalunya Nord, no solament ha practicat el lingüicidi, sinó també el «gastrocidi»: d'una forma alhora subtil i grollera, com a mínim des de la Revolució ha practicat la substitució culinària, eliminant els productes propis, substituint-los per altres de francesos (la mantega per l'oli d'oliva, la crema de llet per la picada, la cuina sana per una cuina pesant i pretensiosa, la imaginació i l'heterodòxia del mar i muntanya per un cartesianisme culinari d'encefalograma pla. Això ja ho va escriure Josep Pla, gens sospitós, i ho ratifico.

I ara que s'han descobert els valors de la cuina mediterrània, no creguéssiu pas que ho apliquen a la cuina de la Catalunya Nord: els francesos s'estimen més parlar de « diète crétoise», dieta cretenca. Com rebaixar-nos a concedir que aquells que encara gosen parlar patois poden aportar algun valor a la civilització, no que sigui la de la cuina? També aquest fenomen té traducció en la cuina: gràcies fonamentalment al treball immens de l' Eliana Thibaut Comelade –publicacions, events, cursos...–, la cuina nord-catalana ha sortit alhora de l'autoodi i del gueto folklòric, alhora que l'ha relligat amb la cuina dels Països Catalans.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema