Una persona que ha treballat amb l'Eibar, el club de futbol, em va dir que la temporada que l'equip basc estava fent una molt bona campanya i, fins i tot, podia aspirar a places europees, dintre del club algú va dir que s'abaixés el ritme. Hi devia haver un fort debat intern; però es va acabar imposant el d'aquells que defensaven que si l'Eibar jugava una competició europea podria posar en perill el seu futur a Primera Divisió. L'equip no tenia, encara, el suficient planter per poder fer front a una nova competició. El millor era anar a poc a poc: primer consolidar-se a Primera Divisió, després ja es veuria. La història demostrava que equips modestos que anaven a Europa ho passaven malament a la Lliga. Fins i tot, podien acabar perdent la categoria. El Vilareal i el Betis han estat dos dels casos en els darrers vuit anys. Vaig preguntar a aquest expert en futbol si això ha pogut passar en el Girona. Em va respondre que no, sense ser massa taxatiu. Em va dir que la configuració accionarial del Girona ho impediria. Per a ell resultaria insòlit pensar que el Manchester City demanés al club gironí afluixar. També pensar que l'actual entrenador del club i els jugadors portessin a terme aquest pla. Des d'un punt de vista competitiu, d'esperit, també li vaig expresar els meus dubtes que a l'Eibar pogués haver passat això per moltes justificacions i arguments que es donessin. No crec que en el futbol d'aquestes categories es derivin situacions com aquestes. Guanyar és intrínsec a l'esportista. Una altra cosa molt diferent és que les motivacions siguin unes altres o que el desgast i el cansament afectin. Qualsevol hauria firmat a inici de temporada que el Girona acabés per sobre de la meitat de la classificació. És una bona notícia per al futbol. Com ho seria que l'Osca també pugés i que l'Eibar algun dia anés a Europa.
