Cada matí em llevo sobresaltat, en pensar en el col·lectiu afavorit al qual hauré de compadir en el dia que s'obre. Per aquestes dates, m'obliguen a apiadar-me dels bascos, per tot el que pateixen. Prenem un càrrec del PNB, quinta essència del basquisme i partit més votat en aquest territori. Per començar, el penebista és més nacionalista que ningú. Es lliura així de ser espanyol, que no és una ganga en les actuals circumstàncies. De passada, dona suport al Govern més reaccionari que ha ocupat la Moncloa. Cobrant, és clar. No oblido que el nostre sofert abertzale light també comanda a Ajuria Enea gràcies al PSOE. Un contorsionisme semblant mereix per descomptat la meva compassió.
Els bascos gaudeixen a més de furs, contingents, concerts i altres prebendes que no figuren en la nòmina de les comunitats que els compadim amb tant afany. Gràcies a aquestes condicions literalment privilegiades, de llei privada, la despesa sanitària al País Basc supera en un terç l'existent en la meva autonomia. És una qüestió de vida o mort, lliscant cap a la segona si requereixes serveis especialitzats. Els diners per a aquesta desigualtat procedeix d'altres regions espanyoles, segons els estudis del BBVA que cap penebista s'atrevirà a rebatre. És a dir, m'empobreixo per enriquir Euskadi. Allà es viu més i millor segons els índexs de renda, i al mateix temps són víctimes d'un malestar indefinit. Em trec el barret.
Potser tot això s'hauria aconseguit sense ETA, però el rehabilitat Marx prohibeix treballar en condicions hipotètiques, així que la veritat és que s'ha materialitzat mentre ETA. En milers d'entrevistes per premsa, ràdio i televisió, m'obliguen avui fins i tot a compadir els miserables empresaris que pagaven sense dir ni piu l'impost revolucionari. És a dir, que finançaven l'assassinat de ciutadans més pobres que ells, sovint no bascos. La meva capacitat de comprensió cap als pobles rics no té límits, però hi ha matins en què crec que es forcen una mica les coses.
