12 de maig de 2018
12.05.2018

Els fills

12.05.2018 | 06:52

Les generacions més joves de catalans hauran après molt aviat que una cosa són els discursos polítics i una altra, la realitat. Una cosa és la Constitució i una altra, la seva aplicació. Tindran una idea ben clara d'això que en diem cinisme. Els hem ensenyat en què consisteix la democràcia. Els hem dit com n'és, d'important, el vot de cadascun i hem insistit en el fet que la millor manera de resoldre qualsevol conflicte és parlant. I en política, votant.

L'1 d'octubre va afectar-los com ens va afectar a tots, però d'una altra manera, naturalment. Van veure que hi havia més gent que mai als col·legis electorals. Van veure com s'aplaudia les persones grans que anaven a votar i com se'ls deixava passar primer. Però no van veure només això. I això no és el que més els va impactar.

Una mare em comentava que la seva filla de 7 anys no la volia deixar anar a votar el 21-D perquè tenia por que la peguessin. Un nano d'uns 10 anys explicava amb vehemència com es va sentir quan va veure que, al col·legi electoral de Barcelona on votaven els seus pares, van començar a arribar tot de furgonetes policials i com, de cada furgoneta, en baixaven «set o vuit Darth Vaders». N'hi ha que juguen a l'1 d'octubre. Del joc de l'1 d'octubre, que ha sorgit de forma espontània, n'hi ha versions més o menys elaborades segons m'han explicat. Les més complexes inclouen votació amb papereta en urnes-capses de cartró, intent d'amargar-les i d'endur-se-les i patacades. Uns altres m'explicaven que el fill, més petit, demanava als pares si els policies menjaven.

Alguna cosa hem de fer. No em demanin què o com perquè no soc psicòloga ni pedagoga. El que si que sé és que molts mestres i professors es veuen incapaços d'afrontar-ho amb naturalitat. Els entenc perfectament. I que al govern de l'Estat tot això li és ben igual, com sempre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema