En el seu moment, el Govern de Mariano Rajoy va vendre permisos de residència per cinc anys, renovables, a canvi d'una compra en maó d'almenys mig milió d'euros. No hi ha millor imatge de la rendició de l'Estat davant de la construcció (amb acabats de luxe). Els homes del futur estudiaran l'actual període i quedaran sorpresos en comprovar que l'economia -que va començar sent un conjunt de pràctiques assenyades com tenir cura de la salut o menjar amb moderació- va ocupar, almenys en capacitat de generar un cos dogmàtic, l'espai de la religió. Aquí tenen l'exministre De Guindos, que va treballar per a les agències de qualificació i ara ho continua fent des del seu nou lloc. No ho sembla, però deu ser un hàbit saludable.

La llei amb la qual es va voler atraure residents que transformessin el paisatge en sòl edificable deien que estava pensada per seduir «emprenedors i professionals d'alta qualificació», vista que quadra als nostres xavals amb tres carreres i molts coneixement fugits a la Gran Bretanya o Alemanya. Com es nota que tenen molta intel·ligència, però pocs diners! Al que anava: només el 6% dels que s'han comprat documents pagadors en teules i terratzos, ha desenvolupat algun projecte. La resta s'ha dedicat a prendre banys de sol i d'onada, a gaudir de les facilitats que el nostre país ofereix per menjar i beure (gairebé tant com el neocosac Gérard Depardieu), drogar-se i anar de putes abans de l'alba, i fins i tot després. I amb xofer, no vegis.

Ja dic, l'economia tal com la concebien les nostres mares era sempre una teoria del límit, un retorn al dur terra (encara que projectessis editar poesia) que, però, no obligava a postrar-se de genolls davant de Molok ni a sacrificar nens. L'home és bo per naturalesa i la mà invisible del mercat, tampoc. És clar que, a canvi, el nostre país ha incorporat més de deu mil investigadors i professionals de l'Índia, el Brasil i la Xina, tots molt soferts. I nosaltres, preocupats per si es pot immergir una criatura en una llengua romanx sempre que no sigui català.