Des que tinc ús de raó, com es deia aleshores, tinc clar que tota confrontació futbolística entre el FC Barcelona i el Reial Madrid disposa de substrat sociològic amb excessius additaments polítics. Aquest substrat, en funció dels temps, intensifica o rebaixa la seva presència. En aquests darrers sis anys, s'ha incrementat expulsant suports «culés» més enllà de l'Ebre i reconvertint el clàssic en un Catalunya-Espanya. La boira ha estat molta i segueix espessa. Massa.
El darrer partit entre aquests dos grans del futbol europeu ha estat una nova mostra de la pulsió extraesportiva que els acompanya. La mutació de l'esportivitat cap a l'expressió de ràbies i de discòrdies que no cicatritzen troba la seva causa en els agitats temps polítics que vivim. La col·lectivització de l'emprenyat per gremis no ajuda a convertir l'esport en eina educativa d'una societat llençada de ple cap a la rivalitat intransigent. No n'hi ha prou de guanyar; cal guanyar per humiliar el vençut.
Com tot sovint diu en Sergi Pàmies, la connatural rivalitat es comprova més en l'antipatia vers l'adversari que en la simpatia respecte dels propis colors. Potser en aquesta observació aguda de l'escriptor es trobi la causa de la negativa d'en Zidane a fer el passadís d'honor al Barcelona, campió i invicte.
Escudar-se en l'anecdotari dels precedents mai és una actitud lúcida. Els rius porten aigua, però mai porten la mateixa aigua. Tot flueix i res no persisteix, ens va ensenyar Heràclit, i, com en la moda, tot torna. El Reial Madrid podria guanyar la Lliga 2018-2019 i podria aconseguir-la també sense perdre ni un sol partit. Ni sobre la taula ni sobre la gespa res no ho impedeix. Però el club madrileny ha creat un mal antecedent que per sempre més els perseguirà. No ha sabut arraconar tot allò que no fa la cosa, inclosa la mesquinesa, per enlairar l'esportivitat. Com dèiem al pati del col·legi respecte de comportaments del derrotat, «no ha sabut perdre». S'han oblidat que l'esportivitat és l'elegància en el perdre i en el guanyar.
No saber perdre s'ha convertir quasi en una virtut en una societat hipercompetitiva que es troba en recerca permanent de la victòria i menysté tot aquell que no l'obté. Una societat que, contradictòriament, és filla d'una altra, l'anterior, que practicava allò bíblic de l'aixeca't i torna a caminar; o allò tan popular que mentre hi ha vida, segueix existint l'esperança. Així ho va posar en valor en Javier Martínez Noguera, un àrbitre de futbol, quan abans de començar el partit va dir que «si pensem només a guanyar, deixarem de divertir-nos». Tan pulcre recomanació la va adreçar als jugadors alevins de l'Acadèmic Reial Murcia i el Fortuna. Pedagogia.
L' Iniesta se'n va del Barcelona. Ha estat una decisió difícil i complicada de prendre. El manxec ha estat el millor centrecampista que ha tingut el Barça en el darrer mig segle. El cervell que tot ho ha vist, assimilat i liquat a l'objecte d'ordenar l'equip i fer que la davantera rutllés. No li han donat cap pilota d'or i ara, els seus promotors, li han presentat unes disculpes que arriben massa tard. Se'n va perquè a la seva edat ja no pot seguir donant al Barça tot allò que li ha lliurat. L'edat no perdona, i l'Iniesta ha donat tantes tardes de glòria que no vol que se'l recordi com un jugador extenuat. Fa bé.
Iniesta només ha errat en una cosa: Ser senzill i humil. Sempre ens quedarà el capità del Barça quan parlem d'esportivitat, respecte vers l'adversari, humilitat en les victòries i que tota competició es tanca pensant en la següent. Que mai res no s'acaba i que tot segueix. L'antítesi d'aquest Madrid que no ha volgut retre honors als campions i del pedant de Cristiano Ronaldo.
