Alguna cosa molt fonda s´ha trencat a Catalunya. Amb tot nou president i govern, d´una manera natural, et deixaves portar per l´esperança: a veure si hi havia seny i encert. Et semblava possible perquè tal o qual conseller, o el probable president, mostrava alguna qualitat que et movia a esperar.

Ara, cap esperança. En primer lloc, quina confiança es pot tenir en un individu que no creu ni en el càrrec, ni en la institució, ni en les lleis que l´ordenen? Sols hi aspira per carregar-s´ho. Si es miren els candidats a conseller/-a, sembla que han triat el personal més eixelebrat. El nou president s´ha fet famós pel seu supremacisme català, manifestat en quantiosos twits pels quals ara, uns anys més tard, té la barra de demanar perdó. Quin perdó? Què és això de demanar perdó? «Pare, he pecat de pensament, paraula i obra i em sap un greu...! Demano perdó per haver expressat el meu fons xenòfob i supremacista. Soc astut i la resta de mortals una banda de babaus que quedaran encantats amb el meu gran gest d´humilitat. Ja no hi hauré de pensar més: pantalla passada». Quina confiança pot despertar aquest personatge?

Res canvia. I si res canvia, tot va a pitjor. Sols parlen per mantenir desperts els seus, però no canvien cap comportament. La provocació continua i la patim, en primer lloc, els que vivim a Catalunya. No s´ha de defallir. S´han de denunciar els abusos, el sectarisme dels alcaldes i l´apropiació tramposa de l´espai públic. S´ha d´assenyalar que a la confrontació on ens porten els convergents i els escolanets d´ERC sols condueix al desastre. Hi ha una altra Catalunya que no és provinciana ni miserable, que vol estar al món i vol ajudar a construir Europa, a renovar la convivència amb la resta dels pobles d´Espanya i és capaç de parlar i entendre´s amb tothom. Li hem de donar veu.

És fàcil, davant les provocacions constants dels separatistes, no respondre a l´odi i a la provocació amb la mateixa moneda. Seria un error. Quan s´atia la confrontació, quan volen provocar una reacció contundent, s´ha de tenir paciència i no perdre el nord que és la recuperació de la convivència. Poden xerrar molt, però la llei també els obliga.