Les formes absolutistes mostrades aquests darrers dies per Carles Puigdemont per ungir un candidat no són noves en el seu relativament curt, però intens, historial polític. Després de les eleccions municipals de 2015, va creure que impulsant la candidatura de l´alcalde de Llagostera, Fermí Santamaria, per presidir la Diputació ell podria exercir una certa influència sobre l´econòmicament potent corporació provincial. Va forçar un pols a mort amb el seu partit, tot i que aleshores no ocupava cap càrrec a l´estructura de CDC. Els òrgans del seu partit havien consensuat el nom de Miquel Noguer, alcalde de Banyoles, per presidir la Diputació. Puigdemont, com ara, va anar a la seva, amb la diferència que el seu poder era menor. El seu únic actiu era haver revalidat l´alcaldia de Girona. Va estar a prop de provocar una crisi en el partit. Josep Rull, secretari d´Organització, es va desplaçar a Girona per intentar posar pau i, finalment, el president de CDC, Artur Mas, va optar per una solució salomònica. Ni Noguer ni Santamaria. L´elegit va ser Pere Vila, alcalde de Llançà i president territorial de CDC.

Elegit president de la Generalitat, i per a sorpresa del seu partit i dels regidors de la seva llista, es va treure de la màniga el nom d'Albert Ballesta, que havia ocupat el número 19 de la seva candidatura, per succeir-lo en l´alcaldia de Girona. La crisi interna, tot i el silenci públic dels seus companys, va ser històrica. El resultat ja el coneix tothom. Albert Ballesta, un bon delegat d´Interior, va durar de Nadal a Sant Esteve a l´alcaldia de Girona.

Ara ha portat els seus mètodes fins al límit. El PDeCAT i ERC no han tingut ni veu ni vot en la designació de Quim Tor­ra, que no milita en cap dels dos partits, com a candidat a la presidència de la Generalitat. Democràcia digital. Ha jugat amb tots ells fins a l´últim minut per demostrar qui mana. Qui té el poder, en definitiva. Ho va escriure fa uns mesos el catedràtic Salvador Oliva, antic professor seu: «Puigdemont va ser un estudiant de Filologia Catalana que no va acabar la car­rera, un periodista gris i un polític nefast; però el poder el va convertir en un gegant poderosíssim. Finalment s´ha pensat que era Napoleó». De fet, el seu partit, que esperava l´anunci divendres en una reunió a Berlín, es va assabentar de l´elecció definitiva minuts abans que es difongués públicament el vídeo amb el seu missatge. Ja ho deia el grec Pítac de Mitilene: «Voleu conèixer com és un home? Revestiu-lo d´un gran poder».