Montserrat Trueta i Llacuna (Barcelona 1932-2018) morí a Barcelona el passat divendres 4 de maig. L'urna amb les seves cendres roman al cementiri de Santa Cristina d'Aro, al costat del seu marit, l'economista i polític Ramon Trias Fargas, i dels seus pares, el Dr. Josep Trueta i Amèlia Llacuna.

Li agradava definir-se com a activista social catalana. Dona determinada, discreta, dolça, lleial, empàtica, organitzada...

L'any 1984 impulsà la creació de la Fundació Catalana Síndrome de Down, que treballa a favor de la integració i de la qualitat de vida de les persones que n'estan afectades i que, per això mateix, ha donat esperança a moltes famílies que se n'han pogut beneficiar de llavors ençà. Precisament demà dimecres, a la Casa del llibre de Barcelona, el seu fill Andy presentarà el llibre Ignorant la SD, on fa un recull de reflexions i records de la seva vida.

Dos moments, protagonitzats per ella, guardem amb tendresa en l'àlbum de records. El febrer de 2012 la convidàrem a Girona per a parlar de l'obra científica, mèdica i humanística del seu pare davant d'un grup nombrós de joves. La notàrem especialment feliç i agraïda de poder-ho fer.

El juny d'aquell mateix any assistí a una presentació d'un llibre nostre. Entrà a la sala on es feia l'acte amb la seva germana Amèlia. Al mig, amb qui anaven de bracet, el Dr. Moisès Broggi, de 104 anys, que era un dels presentadors del volum. Aquella fotografia, que no tenim impresa, però que quedà fixada en la nostra memòria, ens causà una gran emoció per tot el que visualitzava: amistat, cultura, estimació, generositat, història, medicina, país...

Fa poc ens explicà el que la vida li havia ensenyat. Ens autoritzà a fer-ho públic si algun dia venia al cas: «Als 4 anys, els meus pares em van enviar a l'exili amb la meva germana gran per tal d'apartar-nos de les bombes de Barcelona. Un llarg exili i molta soledat ensenyen moltes coses. Ensenya que, en la vida, t'has d'espavilar i no esperar que els altres et solucionin els problemes. Al mateix temps et fa molt sensible al patiment de les persones, sobretot, en el meu cas, dels nens. Haig de reconèixer que vaig aprendre molts idiomes de manera natural i, per sort, tota la meva educació va transcórrer en un país plenament democràtic com Anglaterra».

Estava plenament convençuda que calia enfocar els reptes i mirar endavant amb optimisme. Aquesta fou una de les grans lliçons de la seva vida, que fou plena i feliç. Gràcies, Montserrat!