La recent enquesta del CIS sobre intenció de vot no produeix ni fred ni calor. Sembla un pantone de colors on el vermell ocupa el mateix espai que el blau i el blau el mateix que el groc. No hi ha cap partit dominant. Observant el gràfic, li donen a un més ganes de pintar la casa que de reflexionar sobre les urnes. Pel bàsic se'ns mostren quatre partits, dos de dretes i dos d'esquerres, de cap dels quals ens refiem. De cap, no ens en refiem de cap. Per aquest motiu, lluny de posar tots els ous a la mateixa cistella, els repartim equitativament entre els quatre. Sorprèn a primera vista que destaquin una mica més els partits de dretes, representants del desordre establert, que dels d'esquerres, encara que en una mirada més atenta s'adverteix que aquests últims no tenen discurs. Un partit polític sense discurs ve a ser com una fruiteria sense fruita: per més que et convidin a passar a veure el gènere, de seguida t'adones des de fora que només tenen tres pomes podrides i un meló esquerdat amb mosques.

Després hi ha també l'assumpte dels líders. Cap destaca. A cap vol o desitja l'electorat amb passió desenfrenada, per aquest motiu cap és capaç tampoc d'arrossegar les masses amb independència del seu programa. L'atonia és atroç. Si els líders fossin les tecles d'un orgue, sonarien totes més o menys igual: monocordes. Però per escoltar gregorià ja tenim els monjos de Silos. Alguns analistes destaquen, davant d'un panorama tan crepuscular, la intel·ligència del votant, que no es decanta clarament per cap opció. Aquesta forma d'intel·ligència s'ha anat anomenant avorriment des de temps immemorials.

- Juguem a l'Oca o al Parxís?

- Psh, no sé què dir-te.

Els partits de dretes són el Parxís i els d'esquerres són l'Oca. Vol dir que el Parxís dura més, tot i que és menys divertit. L'Oca es resol en un tres i no res, però és ple d'emocions. D'emocions inútils, afegiríem. L'home és una passió inútil, assegurava Sartre, amb perdó. El problema dels partits en lliça és que ni tan sols desperten una passió inútil. Encefalograma pla, que diria un forense. Mal assumpte, amics.