Ciutadania de Catalunya (catalans

i no catalans)

joan boronat lecha blanes

Quan a l´escola s´adoctrinava «formación del espíritu nacional», també ens van ense­nyar a simplificar xifres. 64/128 era el mateix que 8/16 o que ½. També havíem après que a Catalunya, hi havia, com ara, catalanoparlants i no catalanoparlants. Amb la mateixa lògica simplificativa, traient el mot «parlant», queda: catalans i no catalans; preguntaves «eres catalán?» i et contestaven «no», o «no, però parlo català»; tothom ho tenia assumit i ho vèiem natural, «ells» i «nosaltres».

Els catalans aguantàvem insults i vexacions, per part de les institucions i funcionaris de més o menys rang de l´Estat espanyol, quan havíem de fer alguna gestió o comprar el bitllet al tramvia. Tot i les provocacions, com el clàssic «háblame en cristiano», els catalans hem sabut evitar conflictes violents amb els no catalans. Ara, «ells», ens acusen a «nosaltres», d´haver dividit la ciutadania de Catalunya, quan ha estat sempre dividida: catalans i no catalans. En tots dos col·lectius n´hi ha a favor i en contra de la independència, però, el mal són els energúmens, nascuts o no aquí, que ataquen la nostra llengua i neguen la nostra història. Es pensen que són catalans, però només són ciutadans de Catalunya. No estan psicològicament capacitats per aguantar pacíficament el que hem aguantat, els catalans autèntics, durant anys, segles. Són «ells» més valents que «nosaltres»? No, el què passa és que tenen un estat, una policia, uns jutges, un govern que els incita a actuar violentament contra els catalans. No fa gaire, «ells» estaven amagats i callats, ara, envalentits per la política repressiva de l´Estat, practiquen la violència, per què no coneixen una altra forma de debatre l´argument que Catalunya no serà un sol poble fins que no tinguem tots un DNI que digui: República Catalana.

Girona, ciutat inclusiva per als nostres infants?

maria colls font girona

Els nens i nenes de la ciutat de Girona amb diversitat funcional tenen un accés pràcticament nul a les àrees de joc infantil públiques de tota la ciutat. Algunes de les zones lúdiques tenen el terra adaptat que permet l´accés en cadires de rodes, però la gran majoria no tenen ni els jocs ni les instal·lacions adaptades.

Girona va signar la Carta de Ciutats Educadores el 1990, amb els vots unànimes del Ple de l´Ajuntament. Però des de llavors encara no tenim cap parc públic amb unes instal·lacions que permetin garantir el dret dels infants a gaudir d´un entorn accessible. L´Administració local, té present l´adequació dels espais dins l´àrea de mobilitat i via Pública. Fa pocs dies es va adaptar l´accés de les persones amb discapacitat físiques a l´Estadi Municipal de Montilivi. Ara bé, cal que es replantegi poder dur a terme un pla inclusiu per dissenyar espais públic i zones d´esbarjo en les quals puguin convergir tots els infants, independentment de la seva diversitat funcional. L´eliminació o la reducció al màxim de les barreres arquitectòniques, en aquest sentit, és fonamental.

Els infants amb discapacitat tenen dret a rebre atencions especials amb l´objectiu de gaudir del joc i estar integrats socialment perquè es puguin desenvolupar individualment en igualtat d´oportunitats. Les administracions públiques han de garantir que els infants i adolescent amb discapacitat puguin gaudir d´una vida plena tot facilitant la participació activa dins la comunitat. Altres ciutats properes, i moltes de més petites, ja han començat. Girona, volem ser una ciutat inclusiva per als nostres infants? Necessitem que l´administració publica sigui ­proactiva i asseguri la inclusió de tots els infants de la nostra ciutat.