Aquests dies tornarem a escoltar, llegir i veure tots els comentaris ja sabuts sobre el Temps de Flors i els seus efectes per a la ciutat. És cert que, d'una banda, hi haurà qui pensi que activitats com aquestes aporten més saturació a un circuit turístic pel Barri Vell ja prou saturat. Hi haurà també qui digui que s'ha convertit en el reclam de milers de jubilats, que gràcies a l'AVE poden fer una escapadeta entre setmana i, finalment, hi haurà qui plantejarà la necessitat d'un replantejament, atès l'èxit assolit i el grau de resposta social que té any rere any la seva convocatòria, per evitar, precisament, morir d'èxit.

A l'altra banda, augmenten els defensors que consideren Temps de Flors com una eina per cosir i consolidar l'orgull de ser de Girona, augmenten les persones que voluntàriament participen, mitjançant els diferents actors, a fer possible l'esdeveniment i, finalment hi ha qui aplaudeix amb les orelles perquè son dies per fer caixa.

Personalment i amb el pas dels anys m'he anat situant en els diferents escenaris, amb el temps he passat des d'un punt de vista crític a l'aplaudiment total per una iniciativa que realment, cal reconèixer-ho, té la seva pròpia identitat i avui s'ha convertit, sí o sí, en el principal reclam per visitar la ciutat. Any rere any, però, descobreixes altres encants i atractius com, per exemple, el fet de poder passejar per llocs poc habituals, com carrers i places que no formen part de cap itinerari. I és des d'aquest punt de vista que t'adones que el circuit turístic té encara molt recorregut si fossin capaços d'eixamplar-lo i potenciar-lo, incloent-hi zones del barri vell que avui no formen part del recorregut habitual.

Tampoc caldria descartar anar fent créixer la proposta cap a d'altres zones de la ciutat, com és el cas de l'Eixample o del barri de Sant Narcís o de tot aquell immens espai que abans havia sigut parc i que ara és l'entorn d'una estació. Temps de flors te molt camí per davant, només es tracta de pensar-hi.