Recuperada la Generalitat, després de prop de dos-cents dies d'aplicació de l'article 155, comença la batalla de les municipals amb un clar objectiu per part del nacionalisme: prendre Barcelona. D'aquí els nervis d' Ada Colau, incapaç de construir una imatge de lideratge oposada a la de Puigdemont -reeditant així la vella pugna entre Maragall i Pujol- i, òbviament, superada per la dinàmica del Procés. Les expectatives electorals dels Comuns cauen a mesura que la seva calculada ambigüitat se'ls torna en contra i a favor de la doble punta de llança que representen, d'una banda, els partits separatistes i, de l'altra, Cs que potser -només potser- aconsegueixi convèncer a l'exprimer ministre francès Manuel Valls perquè es presenti com a candidat a l'alcaldia. La batalla per Barcelona suposa una fita fonamental perquè, en la nova Europa globalitzada, el pes de les ciutats d'èxit -i Barcelona ho és- prima sobre la minvant geografia de les regions. I Barcelona també és important perquè constitueix l'únic contrapès efectiu al poder polític del nacionalisme, pràcticament hegemònic a dia d'avui a Catalunya.

Les municipals tindran lloc d'aquí a un any. Abans ens mourem en el terreny relliscós dels símbols i de la moralització sentimental de la política. No parlo de moral exactament, sinó més aviat d'un ventall de discursos ideològics que busquen condicionar les nostres respostes intuïtives a les qüestions fonamentals que ens aclaparen. Convertir la moral en una reacció emotiva és propi de qualsevol ideologia dominant. I resulta imprescindible quan, des del poder, es planteja un escenari que intenta trencar els dics legals de la constitució. Els símbols són -i no són- poder; de la mateixa manera que la realitat no només és factual, sinó que es crea amb les nostres idees. Un exemple el tenim en els diners: què hi ha més abstracte en la nostra època que els diners? No tenen base real -l'or o la plata- i amb prou feines els toquem. Es diria que són una dada electrònica que existeix gràcies a la confiança compartida dels ciutadans que els accepten com a forma de pagament. La seva consistència és nul·la, però sense diners no podríem viure. En aquest sentit, representen el triomf d'una idea abstracta.

En el seu discurs d'investidura, el president Torra s'ha dedicat a aixecar una bicefàlia simbòlica -entre Berlín i Barcelona-, amb la voluntat d'internacionalitzar el Procés i de fracturar el país encara més. Perquè només la fissura oberta mou la balança cap als extrems sense deixar espai als que volen evitar la voladura dels ponts. Un regne dividit, fragmentat en les seves lleialtats primeres, és el terreny natural dels maniqueus que jutgen el món en clau de puresa doctrinal: a favor o en contra, blanc o negre. Per això cal pensar que, en les seves decisions polítiques, Torra premiarà el tall de la legalitat a la recerca de les seves esquerdes. Els incentius electorals juguen a favor de xoc. Això no canviarà a curt termini.

Poc després d'aplicar-se el 155, vaig pensar que s'acostava una llarga guerra freda entre espanyols i una decadència persistent. Ara ho penso també. En nom d'un ideal estem destruint el nostre futur, que no és una cosa utòpica sinó el pa nostre de cada dia. Sense la mateixa intensitat que a Espanya -de moment-, Europa viu el seu particular viacrucis que respon a una lògica similar: guerra freda i decadència. En el fons, una crisi complexa que se sustenta en la pusil·lanimitat: pensar que la política consisteix només a gestionar i no a decidir ni a defensar marcs emocionals de pertinença i cohesió.

En un text poc conegut, el filòsof suís Jean Jacques Rousseau va observar que els avantatges de l'ateisme es diluïen ràpidament i que només els creients eren capaços de crear realitat duradora. Els creients o, en el seu vessant negatiu, els fanàtics que persegueixen una veritat definitiva, qualsevol veritat. En el món liberal, l'ateisme equival a una concepció freda de la política, incapaç de ser assertiva. Les conseqüències comencem a constatar-les ara, mentre s'estenen els camps minats a tot Occident. Com va dir Josep Pla, la realitat és una força potentíssima. Ho és per a tothom. I com més tardem a adonar-nos-en, pitjors seran les conseqüències.