17 de maig de 2018
17.05.2018

Per un patrimoni modern

17.05.2018 | 00:13

Són edificis que, sovint, passen desapercebuts. Envellits prematurament, amb usos que han quedat obsolets, prestacions que no s'adeqüen a les normes actuals, moltes vegades estan situats en entorns que, essent perifèrics en el moment de la seva construcció, han quedat absorbits pel creixement dels nuclis urbans i són ara ambicionats per interessos immobiliaris. En aquest context, s'acaba plantejant el seu enderroc i substitució.

El garatge Forné de Girona n'és un. Inaugurat l'any 1961, va néixer com a icona d'una modernitat que arribava a Girona al volant d'aquells utilitaris Seat, els 600 i 1400, que van representar un anhel de llibertat de moviments desconeguda a la societat d'aquell moment. S'establien noves necessitats i nous programes que necessitaven espais que els donessin cabuda. En el context d'austeritat de la dècada de 1950, alguns arquitectes van ser conscients de quines eren les necessitats reals a les quals havien de fer front i, amb les escasses possibilitats de materials industrialitzats que tenien al seu abast, van portar a terme unes arquitectures notables i decididament modernes. Així ho va entendre l'arquitecte Joan M. de Ribot al Garatge Forné, i amb formigó, vidre i acer va donar forma als nous programes que incloïen seccions de canvis, embragatge, diferencials, suspensió, alineació davantera, planxisteria, etc., com recull amb to heroic la memòria del projecte que publica la revista Cuadernos de arquitectura, passat un any de la seva inauguració.

Amb estructura de formigó vist, rampa helicoïdal per a vehicles, murs cortina amb vidres de mides desconegudes a l'Espanya d'aquell moment i la introducció de materials pioners com les xapes grecades, Ribot va apostar pel màxim nivell tecnològic, com ho van fer també altres arquitectes en edificis vinculats a la SEAT en altres ciutats. César Ortiz-Echagüe, Manuel Barbero i Rafael de la Joya a Barcelona, Mauro Lleó a València o César Fernández-Albalat a la Corunya van assajar amb murs cortina transparents, estructures de formigó, acer o alumini i rampes de vehicles que acabaran conformant una decidida expressivitat moderna que van compartir moltes altres arquitectures destinades a la indústria, el comerç i els serveis en aquelles dècades.

Altres àmbits tipològics van donar lloc a altres formulacions arquitectòniques que havien de resoldre les apressants necessitats d'aquells anys en camps com l'habitatge o la educació. Totes elles comparteixen la recerca d'una idoneïtat tècnica davant de l'obligada austeritat de recursos d'aquell període i de restriccions ideològiques i econòmiques, i són aquestes característiques les que les fa especialment valuoses. Arquitectures que van ser intensament inventives per tal de extreure una manera de fer i un llenguatge moderns amb les tècniques i els materials disponibles, sovint tradicionals, als quals es van anar incorporant materials innovadors.

Han passat més de cinquanta anys i els edificis han envellit. Aquells materials i tècniques poc assajats que els arquitectes van incorporar amb valentia plantegen ara patologies i no assoleixen els estàndards exigibles per les normes actuals. És cert que els seus valors no estan prou assumits per la societat, i que aquesta té dubtes respecte a la necessitat de conservar-los. També és cert que són testimonis construïts excepcionals de la realitat cultural i econòmica del segle XX en el nostre entorn, que justifiquen la necessitat de plantejar la seva pervivència per tal de transmetre-la a les generacions futures.

Possiblement s'hagin de plantejar mecanismes normatius més àgils dels que ara disposem, així com incentius econòmics que permetin la conservació d'aquest patrimoni sense que suposi un cost excessiu per al conjunt de la societat o pels qui en tenen la possessió. El que no ha de plantejar dubtes és l'enriquiment cultural que suposa la seva permanència i reutilització.

És aquesta memòria la que no podem deixar perdre, tant pels seus valors arquitectònics com pel desig progrés, la il·lusió de modernitat, de viure amb condicions dignes, educar-nos amb ambients adients, accedir a una sanitat moderna o treballar en un entorn saludable que encarnen aquestes arquitectures i que els seus autors van saber entendre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema