Després de la investidura de Quim Torra, dino en un dels establiments que la cadena gironina de restaurants assequibles König té a Barcelona. És el del Born, un espai lligat a la trajectòria del nou president.

Mentre menjo unes braves amb la salsa a part, per evitar que tota recaigui damunt d'una sola patata, entra una família catalana (infreqüent en territori guiri). Tots ells van austerament arreglats i plens de llaços grocs i xapes que denuncien l'existència de presos polítics. Són una desena: àvia, mare, fills, germans del pare... El pare no hi és.

La mare és l'última a asseure's. Abans s'acosta a un home de mirada panoràmica i presència pretoriana. Va vestit impecable i quan ha entrat al restaurant ha retratat tota la clientela amb la mirada. La seva presència no encaixa amb l'escena familiar. La dona li pregunta: dineu amb nosaltres? Ell fa una resposta professional: «No senyora, vostès facin, nosaltres estarem a fora esperant», i va cap a una taula del carrer on hi ha una dona forta i vestida de gris com ell.

Acabo deduint que són escortes presidencials i que la senyora és la Carola, la dona del nou president. Deu ser la primera vegada que aquesta família conviu amb els seus guardaespatlles. Estan «celebrant» la investidura amb les famoses hamburgueses de Banyoles del König. Ocupen una taula extensa amb vistes al carrer i tot i ser molts i parlar força, no fan gens de xivarri. Són molt discrets. Tampoc fan la fila de família carlista de les terres de la ratafia, com me'ls ha definit un vell polític.

Em fixo en les cares. Reflecteixen -em puc equivocar- el rostre d'aquell que està davant d'un precipici i respira esbufegant. La primera dama sembla un ocell espantadís.

No observo signes de celebració, sinó cares de gravetat davant de tot el que els ha caigut a sobre. No ha de ser gens fàcil tenir una vida normal i, de sobte, trobar-te amb escortes, sortint a la televisió i que alguns diaris expliquin coses de tu que ni tu sabies. No he entès mai com és que se'ls anomena primeres dames, si quan els marits es converteixen en presidents (a Catalunya no hi ha hagut presidentes) passen a ser l'última dama. En realitat tota la família passa a l'últim o penúltim lloc, amb la preocupació afegida que, en els darrers temps, ser investit alguna cosa a Catalunya és picar a la porta de l'escorxador. Té una aire de sacrifici religiós.