De totes les opcions posibles per ser president de la Generalitat, Quim Torra era la més extravagant. La seva ideologia xenòfoba i el seu estil barroer vers tot allò que no sigui el seu món i la seva obsessió identitària el col·locarien en països com França, Estats Units i Itàlia a l'extrema dreta del lepenisme, de Trump i de la Lliga Nord. Si fos castellà -on les persones són bèsties, segons el nou president- estaria a les llistes de Vox. A aquestes alçades de la pel·lícula, entendre per què Carles Puigdemont ha escollit Torra com a president titella és imposible ja que fa temps que no es poden analitzar de forma racional els pensaments del president cessat de la Generalitat. Més difícil encara em resulta entendre com ERC -quan diran en públic el que pensen en privat de tot el que succeeix?- ha deixat passar aquesta llufa. Aquells que desitjaven posar una pausa en les aspiracions nacionals per eixamplar la base, com deien, han tornat a fracassar. Tenir en Torra, com ha demostrat en les seves comparaixences públiques, a la plaça de Sant Jaume és la pitjor notícia per als polítics presos, que tots desitgem que tornin a casa seva ben aviat, i per estabilitzar la situació a Catalunya. Estic convençut que algunes persones de la llista de JxCat no van acceptar prèviament l'oferta de presidir la Generalitat com a titella perquè tenen prou categoria ètica i estètica. La presa de possessió d'ahir de Torra ja ho mostrava tot. És possible que a Puigdemont li interessi que com pitjor, millor. Seguirà mirant-se al mirall i sortint als mitjans públics catalans que paguem entre tots per no perdre protagonisme. Necessita alè. Tant li fa si Catalunya és ingovernable i si l'Estat segueix marcant el pas. Només li importa ell. La resta és retòrica. Aguantarà tot uns mesos més. Noves eleccions i més soroll. Esperem miracles.
