I ara què?

«El feixisme dels espanyols que viuen a Catalunya és infinitament patètic, repulsiu i bord» Un dels molts tuits insultants del nou President de la Generalitat. Ho sento, m'oblidava que va demanar perdó per haver-los escrit, tot resolt. És com si algú diu que el nou president és un feixista català imbècil que reescriu la història al seu gust. Podria demanar perdó però no deixaria d'haver-ho dit. I ara tinc de president el dels tuits, gràcies als vots d'alguns que es consideren purs i castos i que ens parlaven en les darreres eleccions de votar perquè el bé guanyes el mal ( Junqueras dixit).

I ara que els independentistes han aconseguit la fita històrica d'arribar a un nivell d'estultícia semblant a la del PP (o Ciutadans que ara es postula com «l'i jo més» davant el PP), ara que hem arribat a un empat tècnic en allò de veure «qui diu/fa l'animalada més grossa», què podem fer? La realitat és no sols difícil, sinó que se'ns presenta com el mite de Sísif. Si algú diu alguna cosa sensata, racional, tot seguit rep un munt de tuits, escrits, manifestacions dient-li de tot i qualsevol espurna de possible llum desapareix i tornem a començar i així anem fent camí. Esperem que no sigui com en el mite de Sísif, condemnat per l'eternitat a pujar la roca fins a dalt perquè tornés a caure.

Sent optimista per naturalesa, només puc arribar a pensar que potser els meus nets veuran alguna cosa amb sentit en aquesta Catalunya avui tan maltractada, però no per això deixaré de treballar per la racionalitat i la política de veritat. Deia en Puigdemont en un dels seus moments estel·lars que «els hem creat un pollastre de collons» referint-se als espanyols, és clar. Pobre, no va ser capaç ni d'adonar-se que a qui han creat un pollastre de collons és a Catalunya. Menys mal que anem cap a una República pura i casta. Mirin, avui, que m'ho prenc amb ironia, els diré que en aquesta Catalunya el que funciona és el dit, el que nomena els presidents segons l'humor de l'ex, es digui Mas o Puigdemont i els altres tots calladets que, si no, no surten a la foto. Per cert, no es pensin que anomenen un que anava al davant defensant les idees en públic perquè els votants sabessin que tenia possibilitats de ser president, sinó que escullen un que anava d'incògnit, amagat a la part baixa de les llistes i si cal en fan dimitir uns quants, com va fer Puigdemont per elegir el seu successor a l'alcaldia de Girona. Anem «endavant» com diu un meu amic de tota la vida.

I ara repetiré el que qualsevol ment racional sap que és l'«única» solució, com diu una de les poques persones sensates que queden a la política catalana com és en Miquel Iceta. Només hi ha el diàleg, la negociació i el pacte. I jo hi afegeixo que a això ens hi hem de posar tots, especialment els que encara conservem un xic de senderi. No seria ja hora de posar fil a l'agulla i deixant de banda diferències, matisos que no cal abandonar, fer un acord entre les esquerres (PSC-Comuns o Comuns-PSC) obert a ampliacions d'altres grups sensats per aportar solucions raonables? No seria hora que els de Podem se sumessin a la Comissió Constitucional per fer passos cap a una reforma constitucional important que obrís la porta a propostes que podrien acceptar una gran part de la societat catalana (les enquestes diuen que prop del 65%)? A Catalunya, mentre continuï la baralla (a veure qui la fa més grossa) entre els dos blocs enfrontats, els independentistes amb un full de ruta utòpic, irreflexiu i fet de mentides i renúncies i els contra (Ciutadans i PP) sense projecte més enllà d'anar contra la independència, la falta d'un bloc de les esquerres que volen el diàleg de veritat, la negociació i el pacte (i una lluita de contra les desigualtats, veritable problema del moment) es torna insuportable.

Crec que no vaig errat si dic que la majoria de votants dels Comuns i del PSC veurien bé que acostessin posicions. I les municipals (tan importants en el camí de trobar solucions), sense les esquerres plantejant els problemes reals, poden ser una baralla entre independentistes i contra ells totalment insuportable i malsana, sense debat sobre els problemes dels ciutadans, que pot fer caure un xic més en el desastre. Per això vaig criticar durament l'immens error que va fer la Colau quan va expulsar els socialistes del govern de Barcelona. Perquè representava el bri d'esperança per mantenir l'alcaldia de Barcelona, no sols per a l'esquerra, sinó lliure del maniqueisme. A més podia representar una llum per il·luminar pactes de progrés a molts pobles, pactes que havien de restar oberts per si hi havia qui s'hi volia afegir. I això crec que era el que deixava entreveure en Rabell en el seu tuit del dia després del trencament del pacte a Barcelona. Per cert, els volia recomanar, ja que coincideixo en els seus arguments, el darrer article que he llegit d'en Rabell «El diàleg i l'alternativa», que podeu trobar a lluisrabell.com.

Per acabar, volia recordar que no és tot Catalunya la que vol la independència (encara són minoria) i això s'hauria d'explicar una i altra vegada a tots els espanyols i europeus, no fos cas que creguessin la visió (patrimonialista) dels independentistes que creuen que només ells són Catalunya.