Em truquen de Buenos Aires per preguntar-me per la situació política espanyola i els estranya que em faci mandra parlar-ne. Però la veritat és que ells també es troben desganats. És el que tenen les malalties cròniques, que un dimecres o un dijous qualsevol et dius fins aquí hem arribat, no torno a queixar-me de la neuràlgia, que es presenta puntualment a les sis de la tarda. A Relato de un náufrago, García Márquez explicava que els taurons assetjaven Luis Alejandro Velasco a les cinc de la tarda, fet que acaba constituint un dels fils conductors del reportatge, en l'actualitat llegit com una novel·la curta. Ara que ens trobem acomiadant Tom Wolfe, convé aclarir que entre nosaltres també hi va haver un nou periodisme del qual el títol esmentat més amunt en constitueix un exemple singular. Doncs això, que les meves neuràlgies arriben a les sis de la tarda, que és l'hora en què et truquen de Buenos Aires per preguntar-te per la situació política espanyola.

- No sé -els dic buscant un fet que ens defineixi sense necessitat d'esmentar el feixisme de Torras o la beateria d' Oriol Junqueras- No sé, les coses no estan bé.

- Però què és el pitjor? -insisteixen.

- La falta d'horitzó -aclareixo.

- Ja, em responen decebuts, perquè la falta d'horitzó a un argentí no li diu res. Ells s'han oblidat que existia aquesta línia on la Terra comença a fer la volta. Els argentins, més que fer la volta, fan voltes, com nosaltres, que vivim tancats amb una sola joguina, per citar un altre títol, en aquest cas de Marsé, que també va practicar el nou periodisme en l'espanyol.

Quan penjo, aquesta neuràlgia que constitueix el fil conductor de les meves tardes es col·loca com el pedaç d'un borni a l'ull esquerre i m'acosto a la farmaciola a buscar la pastilla que alleujarà el símptoma sense fer-ne desaparèixer la causa. La neuràlgia és un esqual al qual agrada la química com als taurons del llibre de García Máquez els agradaven els excrements del nàufrag. Quan, gràcies a la química, es col·loca entre la realitat i jo una mena de gasa, començo a pensar en Espanya com un argentí en l'Argentina, és a dir, amb desànim, sí, però ja sense desesperació.