Nosaltres som deutors del dret romà i que per molts anys sigui així, doncs cada vegada som més vicaris de l'anglosaxó de la mà de la Unió Europea i naturalment, dels Estats Units. En el dret romà, en tot conflicte, les parts havien d'exposar els fets i esmentar les ius o legem o normes en les quals es basaven tant la reclamació d'un drets com l'oposició a la mateixa. Ho feien sempre amb l'afegitó da mihi factum, dabo tibi ius (dona'm els fets, jo et donaré el dret). Era una submissió altament respectuosa en relació a qui havia de resoldre la controvèrsia, però també una manera de subratllar la importància d'objectivar l'incident, i la obligació del jutge d'aplicar-hi la norma corresponent.
D'aquell acatament va néixer el iura novit curia (el jutge coneix el dret) que tant es prodiga en el dret processal espanyol. Un servidor sempre el va trobar reverencial en excés vers uns funcionaris altament qualificats, però amb llacunes legals, com tots els juristes, ni que sigui perquè el dret és una matèria absolutament allunyada de les matemàtiques. Mai 2 + 2 fan 4. Finalment, ateses algunes resolucions i les motivacions en les quals es basaven, vaig decidir no incloure aquell principi en els meus escrits. Mai cap jutge en va fer un advertiment.
Dic això darrer perquè, en el dret processal, qualsevol que sigui la seva especialitat, el formalisme també és dret. Et pot caure una «inadmissió» no pas pel contingut de la demanda o del recurs, sinó per no complimentar totes i cadascuna de les exigències formals. Matiso: Algunes, si així ho disposa sa senyoria, es poden incloure o aclarir posteriorment. Però ningú no pot negar que, salvant les excepcions, la judicatura és tan primmirada respecte de les formalitats que els lletrats de les parts han d'acomplir en els seus escrits i en la sala, com deixada és respecte de les seves, terminis inclosos.
El magistrat Pablo Llarena, coneix el dret ( iura novit curi)? Se li suposa, però per tres vegades consecutives ha demostrat ignorar les formalitats inherents a tota ordre internacional de recerca i captura. Al vici d'exigir als advocats el compliment íntegre de les formes li correspon, sembla ser, l'oblit d'autoexigir-se el mateix.
La inadmissió per errors procedimentals dictada pel tribunal de Scleswig-Hostei a proposta de la mateixa fiscalia belga és d'aquelles que fan mal. La resposta del Tribunal Suprem d'Espanya acusant de no col·laboració a l'esmentat tribunal és d'aquelles que fan pena. El posterior reconeixement dels errors formalistes fa plorar venint d'un magistrat que es troba en el més alt dels tribunals espanyols. I l'anunci d'aplicar-se més i millor a la República Federal Alemanya és per canviar-lo de destí. El magistrat Llanera s'ha ben lluït.
Però, tanmateix, s'ha d'admetre la singularitat del delicte de rebel·lió i entendre que aquest té difícil encaix en els codis penals belga i alemany. Bona part de la història d'Espanya està escrita a base de cops militars i d'«asonadas». El 23-F no està tan lluny. L'experiència va impulsar al legislador a incloure la rebel·lió tant en el codi penal civil com en el militar. Bèlgica i Alemanya no tenen aquesta tenebrosa història i, per tant, no se'ls va passar pel cap tipificar el delicte de rebel·lió en l'àmbit civil. Tampoc la UE el té homologat. O la política hi fa més o en Llarena ensopegarà algunes vegades més. Però, no sentim dir, cada dia, que estem en un estat on els poders es troben separats? Sí, però de nit, i anant de copes, no.
