Cartes

Jesús Domingo Martínez girona

En la nostra societat no està de moda ni ben vist en alguns ambients parlar de virtuts; en el seu lloc es parla sempre de valors, sigui perquè són impersonals i, per tant, menys compromesos, o perquè la virtut se sol associar a la religió (oblidant l´existència de nombroses virtuts humanes).

No convé mantenir indefinidament els valors en el pla impersonal i abstracte, sinó que cal personalitzar-los. Valors i virtuts són conceptes similars, però no equivalents.

Un valor és un substantiu sense adjectiu (lleialtat, solidaritat, etc.). No obstant això, esdevé un valor viu (una virtut) quan es pot identificar com a adjectiu d´una persona concreta: professor exemplar, empleat lleial, ciutadà solidari. Adquirir de manera personal un valor implica domini i senyoriu de si mateix mitjançant l´ús de la voluntat.

Quan els valors deixen de ser una cosa externa i teòrica per transformar-se en principis interns d´actuació, adquireixen el nom de virtuts.

Per als grecs antics l´educació es basava en l´areté. En Aristòtil significava excel·lència en el compliment acabat d´un propòsit o d´una funció. Per mitjà de l´excel·lència l´home accedeix a la «vida bona», d´acord amb la virtut, alhora que evita la «bona vida» pròpia de les persones que viuen només per gaudir al màxim del plaer momentani (Carpe Diem).

Per als llatins les virtuts (virtutes) significaven maneres de conducta estables que ens capaciten tant per madurar com a persones, com per a realitzar tot tipus de trobades interpersonals, com es veu, per exemple, en l´amistat (amicitia).

Prou comèdia

al Parlament

Jaume Paradeda Pla Riudarenes

Senyora Arrimadas,

En el Parlament de Catalunya, durant el debat d´investidura del nostre Molt Honorable President, es va comportar com una adolescent fent monades, cosa digna de fer en un altre lloc, però no pas en un Parlament, sigui el nostre o qualsevol altre.

Pel que fa al discurs, com de costum, atiant l´odi als republicans i si són catalans encara més. S´atribueix la majoria de votants de Catalunya però, havent sigut la més votada, no ha estat acapaç de formar govern. No serà que el seu discurs no és convincent per la gent ben informada? Jo no tinc cap màster, ni reconegut ni fals, però sí una experiència suficient per saber detectar quan em volen aixecar la camisa. Per cert, el mal funcionament que vostè atribueix al govern català, si estés ben informada, sabria que això ho va destrossar el Sr. Alonso, a petició del Sr. Fernández Díez del PP. Si anem així amb el PP, que és de la dreta, què en podem esperar de la extrema dreta, Cs?

Falses esperances, amb ideologies equivocades

JOAN JANOHER I SADURNí vulpellac

Amb quin raonaments puc afirmar l´enunciat? Senzillament: la situació del moment permet especular amb opcions pertinents del que farem a partir d´ara. Seria prou ridícula una actuació sense cap horitzó fixat i de futur. Estem al nivell zero de les perspectives adients, per recuperar l´inici de l´1-O. Un programa truncat per la força de l´Estat, llavors; és quan de veritat les falses esperances han d´actuar per donar l´empenta útil que necessitem com a país.

No podem moure´ns dintre unes ideologies partidistes, aquestes practiquen l´immobilisme, perpetuant una estasi impròpia de tota democràcia modernitzada. Llavors és quan hem de saber valorar els moments més adequats, per avançar: no juguem amb incerteses, ens cal superar la problemàtica actualitzada; només així podrem restablir el somni de tot un poble, al que li pertany recuperar la seva llibertat. Siguem constants i defugim els que intenten treballar a l´ombra.

Ells, amb l´empara del paraigua del govern, actuen per equivocar a la ciutadania: trencant la fragilitat de l´esperança, sempre actuen a la contra, i els més febles es desencisen; per això, convé reforçar l´esperit català. Ara amb la perspectiva renovada, hem de recolzar la situació de l´instant. Tots plegats som Catalunya, que no s´equivoquin i no generin dubtes, ho hem de tenir clar, enfortint el que ens pertany, «l´Esperança». I procurem marxar de les ideologies equivocades.

Tom Wolfe

eulàlia isabel rodríguez pitarque torroella de montgrí

Acaba de morir el gran periodista i escriptor Tom Wolfe, entre d´altres molt conegut per la seva novel·la La foguera de les vanitats. Amb el temps se´n va fer una pel·lícula molt vista dirigida per Brian De Palma i protagonitzada per Tom Hanks i Melanie Griffith. Un èxit cinematogràfic que va propiciar molts més lectors de l´obra literària. Tot i que era un llibre gruixut, recordo molta gent a Barcelona llegint el llibre al metro o portant-lo sota el braç pel carrer i com es comentava i se´n parlava en una època on encara no estava tothom imbuït per la pantalla de cap mòbil.

A mi m´agradava també el Wolfe d´obres com ¿Quién teme al Bauhaus feroz?, El arquitecto como mandarín o La palabra pintada. Podies estar d´acord o no amb el que llegies, però no podies negar la qualitat literària i la crítica cultural des del seu punt de vista. Obres de no ficció escrites de forma que podien arribar a tothom.