Vaig veure el ple d'investidura. Hi ha variants més extremes del sadomasoquisme. La sessió va ser menys tensa del que prometien els mitjans. Atesa la mala maror prèvia, m'esperava un bon galliner. Però l'aviram es va comportar.
El candidat Torra ho va fer lleuger. Galtavermell i despentinat, cofoi per les mirades espurnejants d' Artadi i Pujol, no amagava la il·lusió del patriota. Hi ha gent que ser president del tros li fa pessigolles als sacsons. Torra va demanar perdó de nou pels seus escrits hiperventilats. Va desgranar un programa polític inviable. I va donar les gràcies a la bancada del seu grup i a les bancades d'ERC i de la CUP, amb un ensucrament transversal que va batre el rècord de la cursileria quan, dirigint-se als anticapitalistes, va dir «companyes, els carrers seran sempre nostres».
La líder de l'oposició Arrimadas va donar a entendre que convertirà la legislatura en un àudio-llibre de l'obra completa de Quim Torra. Amb maneres de casadeta banyuda de telenovel·la sud-americana quan s'enfada amb el manso, i amb la fatxenderia que proporciona tenir al darrere l'Estat, l'exèrcit, la policia, l'IBEX35 i bona part dels vots de l'odi a la catalanor, Arrimadas va tractar d'escòria el candidat i va morir-se de riure amb Carrizosa cada vegada que es recordaven els presos polítics.
Miquel Iceta va mostrar-se tranquil·lot. Adoptava posats de comediant familiar. Com que ara pot dir i repetir un «jo ja us ho deia» fins a l'infinit, sabedor que el 155 no l'aixecarà ni Nostramo el dia del Judici Final, Iceta és el petit propietari que torna al barri després del terratrèmol i feliç descobreix que la seva autoescola terminal ha romàs intacta. No és gran cosa, però podrà seguir vivint sense esllomar-se.
Sergi Sabrià va fer un discurs lacrimogen i sonso sobre els valors ecumènics del seu partit, una mica per contrarestar els essencialismes de Junts per Catalunya. Sabrià necessita rodatge parlamentari, perquè tan bon punt puja a l'oratori els oients compten el temps que falta perquè en baixi. Absolutament incapacitat per a la murrieria -condició dels bons discursos-, va ser el que millor va encarnar la característica principal de la Generalitat: és una gestoria.
Domènech, ara que Rabell i Coscubiela ja no desbarren per allí, fins i tot va passar per intel·ligent, però recordava l' Herrera del ni brot i paraules, paraules, paraules. Per la seva banda, Albiol ja fa la fila -i el bronzo- de l'API en decadència, que de milhomes ha passat a milconyacs. I Carles Riera estava més enravenat que no pas un animalista en un club de caçadors -després d'haver-hi entrat voluntàriament.
Avui la Generalitat és una gestoria perifèrica de l'Estat. Dona feina a la gent espavilada del rodal. S'han de limitar a presentar resultats, cada exercici. I el nou cap provincial ha dit que ara sí, l'oficina s'internacionalitzarà. Però els nous empleats aviat agafaran son a l'esquena, perquè els paguen prou bé si no es queixen gaire de les instal·lacions.
