L'emplaçament original de la ciutat de Girona es troba en un petit monticle, i aquest condicionament fa que els carrers de la ciutat vella siguin principalment costeruts i, en molts casos, amb escalonaments. No hi ha cap dubte que escalinates, escales i escalons es prodiguen en el nucli antic de Girona. Però també es dona el cas de dotar d'una petita escalinata o d'uns simples graons l'accés a alguns edificis. Sembla com si un edifici dotat d'uns escalons d'accés gaudeix d'un prestigi o d'un luxe superior. El cas és que aquesta característica la trobem en molts dels edificis de certa categoria. Ja siguin temples, seus d'organismes oficials, casals nobiliaris, o fins i tot locals comercials, oficines bancàries i també alguns blocs d'habitatges. En els casos més ostensibles l'escalinata es troba a l'exterior i en altres ocasions és en l'accés al replà de sortida de l'ascensor. És curiós que en una casa que ja disposa de l'ascensor per pujar còmodament i descansadament fins als pisos, s'hi trobi la servitud de cinc, sis, set, vuit o més graons fins a poder trobar l'aparell elevador. Pensant-ho bé potser podríem intuir que aquest detall que ens pot semblar una anormalitat es degui al perill d'inundacions a què la ciutat ha estat sotmesa durant molts segles. Perill que ara sembla que ha estat superat, ja que fa una colla de dècades que aquesta malura no ens ha afectat. Recordo que, després de la tràgica inundació del mes d'octubre de l'any 1940, moltes cases que en varen quedar afectades varen practicar treballs de recuperació i algunes modificacions en el seu accés. Concretament en una joieria que estava establerta en la plaça del Molí, actualment un tram del carrer de Santa Clara, varen elevar prop d'un metre el paviment, i disposaren l'accés mitjançant uns escalons. Posteriorment aquell local ha recuperat el seu anterior nivell, confiant que l'amenaça d'inundació ja només és un record històric. Fa una mica més de cinquanta anys, quan es començava a plantejar la construcció del pantà de Susqueda, amb una presa de les que s'anomenaven de «clova d'ou», aquell pintoresc « ingeniero de caminos y doctor en derecho», que els més vells podem recordar, preveia que si es trencava aquell inconsistent mur de contenció, les aigües desbocades no només arrasarien totes les poblacions que trobarien en el seu anàrquic itinerari, sinó que a Girona arribarien a la porta de la Catedral. Han passat cinquanta anys des del funcionament d'aquell complex hidrogràfic i fins ara no ha passat res. També s'ha de reconèixer que aquell alarmant pronòstic va motivar que es prenguessin les màximes precaucions i s'hi apliquessin tots els recursos científics i tècnics.
Com dèiem abans, una més o menys sumptuosa escalinata al davant de la façana d'un edifici li dona un prestigi i una magnificència. Ho podem comprovar en el cas de la nostra Catedral. El valor artístic de la façana principal de la seu té un valor molt relatiu. Però amb el complement de l'escalinata augmenta el seu prestigi i tot el conjunt pren un caràcter impressionant. Aquesta escalinata de noranta graons la veiem usada pel pas majestuós de les processons. Però també per alguns espectacles artístics o musicals. Per l'espectacular exhibició dels castellers. Per l'exposició floral del mes de maig. I fins i tot per alguna pràctica esportiva. En temps passats s'hi veieren baixar reis d'Espanya i destacades personalitats polítiques. I quan l'Institut d'ensenyament mitjà estava instal·lat al carrer de la Força, les escales de la Catedral eren usades com a pati de recreació entre classe i classe. També s'usava com a marc per a fotografies de grups d'estudiants o d'antics estudiants que celebraven el record del seu pas per les aules. Menys importància té l'escalinata de la basílica de Sant Feliu. Però també la veiem engalanada en la setmana de Temps de Flors. I en alguna ocasió s'hi ha pogut veure baixar uns nuvis, amb totes les precaucions per salvar el pas dels poc còmodes graons. Les escales de Sant Martí i la seva derivació en direcció a Sant Domènec, per sota l'original arc del palau erròniament dit del Vescomtat, han estat, són i seran, objectiu de les màquines fotogràfiques, dels pinzells dels artistes i de l'admiració de gironins i forasters.
També a l'esquerra de l'Onyar hi trobem edificis públics, construïts en el segle vint, als que s'accedeix per una més o menys important escalinata. Com el de Correus o de la que fou Delegació d'Hisenda. En el col·legi Verd. També podem trobar-ne en alguna sucursal bancària i fins i tot en algun edifici que tingué caràcter comercial o industrial. I ja en l'interior d'alguns blocs d'habitatges dotats d'ascensor; però que per accedir a l'ascensor és imprescindible primer salvar uns escalons que potser deuen el seu origen a qüestió de prestigi. He conegut el curiós cas d'una família que es construí una casa unifamiliar en una urbanització, i per distingir-se dels restants edificis elevà el nivell del seu, al que s'accedeix mitjançant uns escalons.
Després de passar molts anys, i en alguns casos segles, ens hem adonat que les escales presenten algunes dificultats. Pujar-les resulta costós i baixar-les pot representar un perill. Recordem la dita: «pujar escales trenca el pit; baixar-les trenca les cames». També en augmentar la llargada de la vida i haver-hi cada vegada més persones d'edat avançada, i també persones amb dificultats de moviment, ha estat necessari buscar solucions. I sempre que ha estat possible s'han buscat maneres de poder fer possible l'accés més fàcil o simplement possible. Les insistents campanyes per eliminar barreres arquitectòniques han tingut el seu efecte i els arquitectes s'han dedicat a buscar solucions. Solucions que en alguns casos han resultat molt efectives i en altres no han estat possibles. La primera providència ha consistit a dotar de baranes aquelles escales que no en disposaven, que eren moltes. Després s'han construït rampes que han estat molt ben aprofitades pels que els resulten imprescindibles per accedir a determinats edificis. Encara que en alguns casos l'espai es tan poc generós que la rampa té un desnivell exagerat i que no deixa de tenir uns evidents perills. S'han instal·lat aparells elevadors de curt recorregut, i alguns adaptats a les baranes de les escales. En alguns edificis de veïns s'han suprimit els graons d'accés a l'ascensor, abaixant el nivell del paviment, facilitant el pas de cadires de rodes i de carrets de la compra. Operació que en molts casos no ha estat possible realitzar pel fet d'existir sota l'escala un soterrani, o conduccions de serveis. I parlant d'escalinates i baranes voldria fer constar que fa uns quants anys no em veig capaç de visitar l'església de Sant Martí, per l'exposició de flors, perquè la darrera vegada que hi vaig anar, a la sortida em vaig trobar en la impossibilitat d'usar la barana, pel fet que estava ocupada per una ornamentació floral. I en aquell lloc una caiguda pot representar baixar a tomballons i no parar fins a la plaça de l'Oli. No sé si des que no hi he anat la cosa continua igual. Però prefereixo no provar-ho fins que tingui garantia que la barana està disponible.
