La cimera entre la Unió Europea i els països dels Balcans occidentals ha estat notícia aquesta setmana per la ridícula i sorprenent decisió del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, de no ser-hi present. És el primer cop que un cap d'Estat o de Govern de la Unió Europea no compleix amb les seves funcions en una cimera d'aquest nivell. Cinc estats de la Unió Europea no reconeixen Kosovo però els altres quatre, a diferència d'Espanya, sí que van complir amb les seves obligacions: Eslovàquia, Romania, Grècia i Xipre. La reunió era d'una gran importància i difícil, la primera en quinze anys. El tema no era Kosovo sinó la política exterior de la Unió Europea i com aquesta zona del món acaba en un joc creuat d'influències entre l'Europa occidental, Rússia i la part del món àrab en allò referent a Bòsnia.

«Si no som capaços d'entendre'ns entre nosaltres, vint-i-vuit, com ho farem amb sis més! I quins sis! Ni més ni menys que Sèrbia, Kosovo, Montenegro, Albània, Bòsnia i Hercegovina i Macedònia, els coneguts com el grup dels Balcans occidentals (WB6). Una terra complexa, bressol dels grans conflictes europeus, on les fronteres són encara ferides i l'última generació que va patir una guerra no té encara edat de jubilar-se».

La frase amb la qual arrenca el paràgraf anterior va ser verbalitzada per un alt càrrec en els passadissos del Palau Nacional de Cultura de Sofia, on aquest dijous, dia 17 de maig de 2018, els caps d'Estat i de Govern de la Unió Europea es van reunir amb els líders dels WB6.

La prudència i el realisme ha marcat la cimera UE-Balcans: en un moment en què la UE segueix perduda, sense saber cap a on vol encaminar-se, ningú vol generar expectatives que no puguin complir-se. Però les expectatives hi són i des de fa molts anys. Si Croàcia i Eslovènia van poder entrar a la UE, per què la resta no?

Els sis països aspiren a entrar a la UE. Però, a dia d'avui, només Sèrbia i Montenegro tenen perspectives raonables de fer-ho a mitjà (tirant a llarg) termini (la data més optimista és 2021 només per a Sèrbia). A sobre, Albània i Macedònia -encara barallada amb Grècia a compte del seu nom, però en vies de reconciliació- han vist com és de complicat que es compleixin les seves aspiracions i que el juny els països membres de la UE acceptin començar les negociacions d'adhesió. Bòsnia i Hercegovina, un país que genera recels per la seva proximitat amb Turquia i l'Aràbia Saudita, el té complicadíssim. I Kosovo, que no és reconegut com a Estat per Espanya i cinc països més de la UE, és capítol a part.

La primera cimera entre la UE i els Balcans en quinze anys ha deixat palès que el to ha canviat, i no per anar a un escenari de més optimisme, sinó de menys. On abans es deia «ampliació», ara es diu «perspectives europees». La UE és conscient que no ha de deixar morir les aspiracions europeistes dels Balcans, però també que el moment no acompanya per embarcar-se en noves aventures. Convé, doncs, mantenir la influència amb importants projectes de cooperació econòmica mentre Rússia te un fort vincle amb Sèrbia i ho va intentar amb Montenegro.

La UE arrossega els problemes de les ampliacions a l'est de les últimes dues dècades. Polònia i Hongria estan en una clara via autoritària. De les fractures nord/sud i est/oest que va deixar la crisi traspua la desconfiança en la Unió Europea d'avui. Grècia encara no ha sortit del forat negre que ha estat els seus rescats financers. El dolorós divorci del Brexit segueix en marxa i amb males expectatives. I en l'arena internacional, la Xina segueix el seu avanç, mentre les relacions de la UE amb Rússia no han millorat -tot i que ho hauran de fer quan quedi clar que els Estats Units ja no tenen molt a jugar a Europa. Mentrestant, les tensions amb els EUA de Donald Trump han obert un nou front de preocupació.

La Cimera de Sofia ha servit per tractar de reforçar l'amistat entre la UE i els Balcans. «Deixin-me ser clar: no hi ha cap alternativa, ni cap substitut, per a l'ampliació (...) No hi ha un altre futur per als sis països dels sis dels Balcans Occidentals que la Unió Europea», va dir amb optimisme el president del Consell Europeu, Donald Tusk. Mentrestant, el president Macron apuntava que la Unió Europea encara ha de pair l'ampliació a l'Europa de l'Est i que els Balcans només poden aspirar a tenir l'estatut de socis preferents durant força anys. Alemanya i Àustria, en canvi, sempre han tingut més interès per l'ampliació de la UE als Balcans.

Les capitals europees han deixat clar que no és una prioritat. Fins i tot la proposta de la Comissió Europea de plantejar una data temptativa, 2025, per a noves adhesions ha caigut en sac foradat. Bona part dels Estats membres -amb França al capdavant, però també Espanya- consideren un «error» fer promeses que no saben si es podran, ni si es voldran, complir.

Aquest era un lloc on la diplomàcia espanyola no podia deixar de ser-hi. Estaven a la taula asseguts els representants de Sèrbia i Kosovo i no el primer ministre espanyol. Més papista que el papa. Un ridícul espantós del govern espanyol. Quan parlem dels Balcans parlem dels Balcans i no pas de Catalunya i de Kosovo, ja reconegut per 112 Estats. Rajoy ha demostrat un acusat vol gallinaci en aquest assumpte.