L economia espanyola comença a oferir signes contradictoris. D'una banda, l'expansió segueix el seu curs; de l'altra, el creixement del PIB cau unes dècimes. Les dades de l'ocupació no han estat tan positives com es confiava durant el primer trimestre, mentre que alguns indicadors avançats -encara sotto voce- comencen a assenyalar un cert alentiment, de forma més marcada a Catalunya per la crisi política i el descens de la inversió. S'espera una temporada turística lleugerament pitjor que en anys anteriors, ja que la competència a la Mediterrània comença a normalitzar-se de nou (i, en alguns destins, a preus d'enderroc). La forta pujada del petroli i d'altres matèries primeres pot conduir a un increment accelerat de la inflació en els pròxims mesos, tot i que encara és aviat per dibuixar amb certesa aquest escenari. La recobrada fortalesa de l'euro respecte al dòlar i la lliura incideix negativament en el múscul exportador de les empreses, mentre que alguns senyals febles suggereixen la reaparició d'una bombolla.
El preu de l'habitatge en zones prèmium, per exemple, que es troba ja en màxims històrics: l'abundància de capital i els tipus negatius d'interès conviden a això. Una altra dada rellevant a Espanya és que, per primera vegada des de l'esclat de la crisi, les famílies han tornat a sol·licitar finançament: 3.000 milions d'euros el 2017, molt lluny encara dels més de 50.000 milions que es van concedir durant el pic de 2007 en termes nets, però que indiquen un clar canvi de tendència. Les famílies espanyoles ja no estalvien -ni redueixen el seu deute-, sinó que s'han llançat a incrementar la seva despesa, tant en consum com en inversió immobiliària. Encara que el deute de les llars hagi disminuït notablement al llarg d'aquesta última dècada, cal preguntar-se què suposaria per a l'economia familiar una sobtada pujada de tipus.
I no hem d'oblidar que el deute públic de les diferents administracions es troba a prop del seu màxim històric, fregant el 100% del PIB, fet que restringeix el seu marge de maniobra davant un eventual canvi de cicle.
El factor més preocupant de cara al futur segueix sent la bretxa social que ha obert -o, millor dit, ha accentuat- el crac de 2008 i que es manifesta en una taxa elevada d'atur estructural, salaris a la baixa i una major incertesa en les polítiques públiques de benestar. Si els períodes de prosperitat econòmica tendien durant l'última meitat del segle XX a proporcionar als desfavorits llocs de treball millor remunerats, ara -en paraules de l'historiador Tony Judt- «Europa està creant una classe marginada enmig de la bonança».
La forta creació d'ocupació ja no suposa una millora significativa en la cohesió social, perquè la mateixa estructura de l'economia ve condicionada pels efectes de la globalització, l'abundància de mà d'obra barata, la tecnologia i la robotització. En el cas espanyol, la desertització industrial tampoc ajuda a incentivar els salaris alts.
Es tracta, en tot cas, d'una tendència global difícilment reversible que hauria de moure'ns a repensar el futur a mesura que l'envelliment es vagi acarnissant en la demografia europea. I així evitar que el canvi de cicle provoqui una bretxa social encara més gran que acabi per desestabilitzar les institucions i les llibertats democràtiques de què gaudim a Europa.
