Amos Oz és un dels pensadors més lúcids d'Israel, una terra procliu a donar-los. En una recent entrevista deia que el major perill del segle XXI és el fanatisme en política, economia, religió i ideologia. Fins i tot en feminisme. I jo hi estic d'acord perquè a això ens porta la temptació tan actual de voler donar respostes simples i inútils a problemes complexos. Així s'evita pensar i és sempre més fàcil imposar que convèncer. «Mata infidels i aniràs al paradís»; «Aconsegueix la independència i seràs feliç»; «Fes fora els immigrants i tindràs feina»; «Acaba amb la casta i deixa pas als purs» i així indefinidament. Gairebé troba un a faltar la sofisticació de l'« Ariel lava más blanco» o del « Váyase, señor González». És el fanatisme de qui creu estar en possessió permanent de la veritat i que no admet discussió. Això ha produït actes de fe, gihadistes i terroristes; ideologies com el nazisme o l'estalinisme; ineficaç centralisme econòmic i injust mercantilisme desbocat; grups antisistema i nacionalismes ignorants, racistes i insolidaris. I fins i tot l'actual puritanisme sexual en voga en el món anglosaxó. Amos Oz diu una altra cosa amb la qual no puc estar més d'acord: «Mai he vist un fanàtic amb sentit de l'humor». Jo tampoc, perquè qui està en possessió de la veritat no pot riure's de si mateix. El món dels fanàtics és un món molt avorrit.

Això ve a tomb de la decisió del president Trump de traslladar l'ambaixada nord-americana des de Tel Aviv, on ha estat des de la fundació de l'Estat d'Israel, a Jerusalem, el sector oriental de la qual va ser ocupat militarment el 1967 després de la derrota àrab a la Guerra dels sis Dies. Posteriorment, el 1981, Israel va annexionar Jerusalem com la «capital única i indivisible d'Israel». Ningú al món va donar cap valor a aquesta declaració (excepte el Congrés nord-americà), igual que més recentment ningú ha acceptat l'annexió unilateral de Crimea per part de Rússia. Els arguments són semblants: «Aquesta és la terra que Déu va donar als nostres pares a la Bíblia», o «Crimea és Rússia des de Catalina la Gran i Potemkin i només es va fer ucraïnesa per un caprici de Khrusxov». Així que cap a casa. La llei del més fort en lloc del dret internacional, cosa que només convé als poderosos perquè la llei està precisament per evitar abusos i protegir els febles, que som gairebé tots.

Es diu que la moral és un assumpte de classes mitjanes que no afecta ni els poderosos ni els més desposseïts. Els uns perquè la fixen, adaptant-la a les seves conveniències en qüestions de sexe o de diners, i els altres perquè viuen en condicions que no es poden permetre el luxe de tenir-la quan lluiten per sobreviure. No és inamovible i tampoc és el resultat de les creences de la majoria perquè també la majoria s'equivoca: l'esclavitud ens sembla una abominació i no obstant això als romans els semblava la cosa més natural del món.

Avui coincideixen a la meva manera de veure el fanatisme dels missatges simples amb la incertesa moral com a conseqüència del declivi de les religions (a Occident) que sempre han sustentat rígids (i eficaços) sistemes morals, sense ser substituïdes per altres codis ètics generalment acceptats. I a més tampoc hi ha elits rectores dignes d'aquest nom. El resultat és que s'imposen les idees (?) i valors (?) de les masses amb el problema afegit que la xusma no en té ni de les unes ni de les altres. Només cal veure la programació de les diferents cadenes de televisió...

El comportament erràtic del president nord-americà, les seves mentides contínues, la persecució pública dels que se li oposen o el contradiuen, el seu menyspreu per la paraula donada i pel Dret Internacional, l'eslògan d'«Amèrica primer» (i els altres que es fotin, siguin mexicans, àrabs, immigrants o europeus) s'inscriuen en aquest context de fanatisme, de manca de regles morals, de la llei del més fort i de menyspreu pels febles. Els últims exemples (però segur que durant els propers dies el senyor Trump ens en proporcionarà d'altres) són l'abandonament de dos pactes signats pel president Obama que comprometen els EUA com són l'Acord del Clima de París i l'Acord Nuclear (Pla Integral d'Acció Conjunta) amb l'Iran, amb evident menyspreu pels altres signants i violant el principi bàsic del Dret Internacional de la santedat dels tractats. I en la mateixa línia es troba l'actual decisió de traslladar la seva ambaixada a Jerusalem, violant diverses resolucions de les Nacions Unides que demanen específicament que això no es faci, com fa la número 470. Per això cap país europeu ha assistit a la cerimònia a Jerusalem i han fet bé. A qui se li pot exigir que compleixi els mandats de l'ONU si no ho fa «el líder del món lliure»? Trump sembla pensar que el Dret Internacional és per als altres i que a ell no l'obliga. És molt perillós.

Tot això està obrint una bretxa entre els EUA i Europa, que per primer cop en molts anys ni pensem igual que Washington ni podem refiar-nos del para-sol de seguretat que ens ha protegit l'últim segle, mentre proliferen les disputes comercials (acer i alumini, sancions als que comercien amb l'Iran ...) i polítiques entre els dos costats del Atlàntic. Potser és bo perquè ens obliga a defensar-nos sols i a defensar també els nostres interessos econòmics i això ens forçarà a una major integració.