(Colofó a «Els teòrics de la desobediència civil»)

A la festa dels bombers celebrada el passat març al Casinet d'Hostafrancs, on s'homenatjaren diversos col·lectius represaliats d'ençà l'1-O -mestres, mossos, pallassos, bombers, etc.-, hi vaig trobar, entre altres persones, en Martí Olivella, activista social, deixeble de Xirinacs, que va fer part del primer grup d'objectors de consciència al servei militar (1975-1977), autor d' El poder del diner, premi Joaquim Xirau 1991 i, des d'aleshores, dedicat a la promoció de la no-violència i de la innovació social en diverses associacions com ara Nova-Innovació Social, de la qual és director, com també ho és de Delibera-Serveis de Participació Interactiva. L'home va ser impulsor de la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat i de l'Associació Josep Vidal Llecha (Memorial per la Pau), per no recordar que fou promotor de les Forces de Pau No Violentes, de les Marxes Catalanes per la Cultura de Pau i del Fòrum Català per Repensar la Societat, entre moltes altres activitats en pro de la pau. Des d'En Peu de Pau ha impartit molts tallers de desobediència no violenta. L'home em va oferir un extracte de dotze folis del llibre de Gene Sharp Civilian-based defense: A post-military weapons system [al peu de la lletra, «Defensa amb base civil: un sistema d'armes postmilitar»] i em donà dues bones notícies: s'acabava d'editar en català per l'ICIP (Institut Català Internacional per la Pau) i n'havia escrit el pròleg.

M'explico. El primer ministre de Lituània, Andreus Butrkevicius, el 1991, quan els soviètics volien recuperar el control del país, declarat independent el 1990, va dir que preferia tenir aquest llibre a les mans que no pas una bomba atòmica. Gene Sharp (1928-2018) ha estat l'investigador principal de l'Albert Einstein Institution, a Boston, Massachusetts. Titulat per la Universitat Estatal d'Ohio, doctor en Teoria Política per la Universitat d'Oxford (1968) i «honoris causa» per diversos centres, fou professor emèrit de Ciències Polítiques a la Universitat de Massachusetts Dartmouth. Durant quasi trenta anys organitzà trobades de recerca al Centre Universitari d'Afers Internacionals de Harvard. Candidat quatre vegades al premi Nobel de la pau, se li atorgà el premi alternatiu Right Livelihood (2012). Considerat el més gran teòric de l'acció no violenta des de Gandhi, va fundar el camp d'investigació acadèmica sobre la teoria i la pràctica estratègica de l'acció noviolenta, tot estudiant la lluita no violenta i documentant-ne l'ús al llarg de la història de la humanitat. Entre els seus llibres en anglès hi ha Gandhi Wields the Weapon of Moral Power (1960) i The Politics of Nonviolent Action (1973) [«La política de l'acció noviolenta»] (1973), on fa una anàlisi pragmàtica de l'acció noviolenta com un dels mètodes d'utilitzar el poder en un conflicte.

Sharp va encunyar el terme «political jiu-jitsu» que consisteix a fer caure l'oponent, que té més poder i més recursos, mitjançant un desequilibri amb una tàctica política estratègica o una maniobra. L'argument clau de Sharp és que el poder no és monolític; això vol dir que no deriva d'una qualitat intrínseca d'aquells individus que hi han accedit. Per a Sharp, el poder polític, el poder de qualsevol estat „independentment de la seva organització estructural interna„, deriva dels individus de l'estat. La seva creença fonamental és que qualsevol estructura de poder es basa en l'obediència dels subjectes a les ordres dels dirigents. D'aquesta manera, si el subjecte no obeeix, els líders no disposen de poder. A aquest títol seguiren Gandhi as a Political Strategist (1979), Social Power and Political Freedom (1980), Making Europe Uncon-querable (1985), l'esmentat Civilian-based defense: a post-military weapons system (1990) i Waging Nonviolent Struggle (2005). La investigació i els escrits del doctor Sharp han inspirat generacions d'activistes a favor de la pau; dels drets humans, laborals, feministes, del medi ambient i de la justícia social, tant als Estats Units com arreu del món.

Val a dir que l'ICIP ha publicat llibres importantíssims sobre el mateix tema; per odre d'aparició destacaria aquests: Rubén Campos Palarea: Un servei civil noviolent: viabilitat i característiques (2013); Gene Sharp: De la dictadura a la democràcia. Un marc conceptual per a l'alliberament (2014); Seminari Estat de Pau: Construir un estat segur i en pau (2016); i, de l'home que inicià la noviolència a la pell de brau, Gonzalo Arias: El antigolpe. Manual para una respuesta noviolenta a un golpe de estado (2016). Sense espera, vaig buscar a la xarxa el llibre de Sharp en un pdf d'Internet. S'ha traduït com La defensa civil noviolenta. Per afrontar invasions i cops d'estat (2018). No cal dir que durant la lectura no en podia sostreure de les circumstàncies que vivim en ple procés nacional català.

El pròleg de l'Olivella no decep: és un al·legat per construir un sistema de defensa sense exèrcits ni despeses armamentístiques convencionals en una futura república catalana. Altrament, el text aporta quatre experiències victorioses de la lluita no violenta; dues contra cops interns (l'intent fallit de cop d'estat de Cap a Alemanya el 1920 i el fracàs del cop d'Alger en la França de 1961) i dues de lluites civils contra invasions militars estrangeres (els alemanys del Ruhr contra l'ocupació franco-belga de 1923 i la resistència contra les tropes soviètiques a la Txecoslovàquia de 1968). Ara bé, no els puc negar que durant la lectura comparativa entre les teories de Sharp i el que hem fet aquí d'ençà del rebuig de l'Estatut el 2010 i, sobretot, des de l'l-X-17 fins als dies posteriors a la detenció de Puigdemont, que va ser quan ho vaig llegir, en alguns moments m'exaltava i en d'altres em deprimia. Som a tocar de molt, però ho podem perdre tot. Altrament, Sharp no compta amb un poder polític gremial com el de la UE d'avui ni amb la transfusió política d'un poder judicial totpoderós com és l'espanyol.

Si Espanya ha fet un cop d'Estat contra Catalunya des de l'aplicació extralimitada de l'art.155 de la Constitució, com assolir una defensa civil eficaç, no violenta, capaç de dissuadir sense claudicar, mantenint la legitimitat i la capacitat d'autogovern? Segons Sharp sabent que el poder polític prové d'unes fonts que cal estroncar i controlar i que són aquestes: l'autoritat, els recursos humans, les aptituds i coneixements, els factors intangibles i com plantar cara a les sancions. L'autoritat del PP, per anar contra Catalunya, va lligada a la de Cs i del PSOE, i els seus recursos humans (vots i grups que els obeeixen) són terribles: millor saber-ho i dir-ho; les aptituds dels manaies, en canvi, estan en crisi a causa de la corrupció (caldria aprofundir la ferida); els intangibles endotímics -emocions i creences- estan enfrontats entre independentistes i dependentistes perquè cadascú defensa els seus interessos des de partits presos, aparentment irreconciliables; en recursos de tota mena (armamentístics, mass media i financers) ens guanyen perquè ells tenen la caixa. Quant a les sancions penals, només podrem afrontar-les com Déu mana quan Europa canviï la hipocresia per l'ètica. Ara bé, n'he tret uns punt d'arribada, això, sí: un, iniciat el camí, no podem quedar-nos a mig; dos, se sap qui guanya segons el bàndol que porti la iniciativa. Per això posa tan nerviós a l'Estat que els catalans persistim. Voldrien haver acabat el conflicte per sempre. Hem de tenir clar que tot just l'hem començat.