El procés català ha deparat dues notícies de les quals ignorem les conseqüències, però que poden condicionar l'evolució dels esdeveniments. D'una banda, la negativa de la fiscalia de Bèlgica (per «defecte de forma») a extradir els exconsellers residents allà, cosa que suposa una garrotada per al jutge instructor de la causa contra els líders independentistes, Pablo Llarena; d'una altra, l'elecció del president de la Generalitat, Quim Torra, els escrits del qual han generat tal polseguera que, a la premsa estrangera, se'l titlla d'«ultranacionalista» i de tenir «idees inspirades per Mussolini o Milosevic».

La decisió de la Justícia belga crea un perillós precedent davant els altres antics membres del Govern a l'estranger ( Clara Ponsatí, a Escòcia i, sobretot, Carles Puigdemont, a Alemanya), en el sentit que les corts judicials respectives podrien al·legar el mateix «defecte de forma» per negar-se a l'extradició.

D'altra banda, el nomenament de Torra (que reconeix Puigdemont com a president «legítim» i manté la seva voluntat de consultar amb ell) obre la incògnita de si aprofundirà en la radicalització mostrada durant la seva etapa d'activista o es mourà en una retòrica inflamada, que no passi al terreny dels fets (com esperen Rajoy i els poders de Madrid i Barcelona).

Tot això es veurà amb més claredat a la tardor, quan és probable que se celebri el judici contra els líders independentistes i, a més, haurà transcorregut un any des de la convocatòria de les últimes eleccions, moment que podria aprofitar Carles Puigdemont per forçar Torra a donar pas als comicis, intentant treure partit d'una hipotètica dura condemna contra els secessionistes empresonats. Però, en el Procés, sis mesos és llarg termini. No cal córrer.