Les declaracions «editorials» del periodista radiofònic Federico Jiménez Losantos, demanant que es col·loquin bombes a les cerveseries de Munic o de convertir en ostatges els dos-cents mil alemanys que viuen a Mallorca, que s´han escampat en titulars fins i tot al Bild Zeitung, el diari més «gran» d´Europa, han obert més d´una parella d´ulls dels meus compatriotes. Molts creien que la reivindicació de la gran majoria del poble de Catalunya, per poder decidir lliurement si volen formar part d´un país on molts s´han començat a sentir incòmodes, era una fita tan irrisòria com innecessària, perquè confiaven que Espanya era una democràcia, un «estat de dret» com aquell al qual s´han acostumat a viure ells, d´ençà que van superar el feixisme. El que no sabien era que aquí encara no s´entén de la «separació de poders», que un jutge pot mantenir a la presó preventiva més d´una dotzena de representants populars democràticament elegits sota l´acusació de delictes que no es coneixen en cap altra democràcia europea. Ara, però, ho estan esbrinant. Losantos ha obert la caixa de Pandora i de sobte l´interès de periodistes, intel·lectuals, polítics i ciutadans alemanys per la situació que s´està vivint a Catalunya creix. Com l´escuma.

Alemanya va fer un gegantesc esforç per superar no només els horrors de la guerra, que també, sinó sobretot per deixar darrere seu l´actitud d´un poble, el seu, que majoritàriament encobria la creixent megalomania del seu Führer. Com molts espanyols, catalans inclosos, que donaven suport a la política del «generalíssim», perquè havia aconseguit «modernitzar» la nació, que veien avançar. Però com Hitler, també Franco va abusar del seu poder i al final la seva acció de govern no mereix més que menyspreu i condemna.

Però a Alemanya, aquells que eren responsables dels despropòsits o els seus encobridors, foren realment condemnats. Es va fer taula rasa. En canvi, a Espanya l´antic ministre de Turisme va fundar el partit que encara avui porta les regnes del país i que no només ha canviat tan sols una part del seu nom, sinó sobretot no ha fet res per canviar l´actitud dels seus militants, que segueix essent tan prepotent com ho era la dels falangistes dels anys cinquanta o setanta. I no vull saber què diran els alemanys quan s´assabentin que Espanya segueix finançant, amb diner públic, el manteniment de la tomba de l´antic dictador, mentre les llistes d´espera de la Seguretat Social creixen i ja ni tan sols es poden atendre les operacions més urgents. Algú haurà de reconèixer algun dia que, en el fons, el sobiranisme català està fent una gran feina democratitzadora per a Espanya.