Carta reivindicativa

almudena garcía martínez palamós

Els nostres carrers d´avui són espais limitats. Són espais on no tothom pot discórrer; més aviat el que succeeix és que no tothom pot circular àmpliament.

En un dels carrers pels quals més circulo vaig conèixer aquesta situació. Recordo la sensació quan em vaig topar amb una persona amb cadira de rodes: nervis, poca paciència i algun grunyit. En arribar em vaig trobar amb una persona que volia accedir a casa seva. Estava veient a aquesta persona amb una cadira de rodes, travessant per la carretera al cantó dels cotxes i en direcció contraria. Feia cara de no estar gaire agust, però no tenia una altra opció. Tot a causa d´unes voreres molt petites i desnivellades, que li provoquen la limitació. Va ser anguniós. Jo mirava, ajudava i pensava... Pensava en lo injust de la situació; quina poca delicadesa, quina falta de sensibilitat i tacte envers l´altra persona. Es que una persona amb limitacions no mereix les mateixes comoditats? Aquesta discriminació condueix, lamentablement, a la reïficació de la persona. Ho recordo amb dolor, ràbia i decepció; i no puc evitar posar-me al seu lloc. Em sentiria humiliada, impotent, privada de la llibertat de dur a terme situacions tan quotidianes com passejar. Algunes persones van començar a arribar. No hi havia bromes ni «bon dia», hi havia impaciència per poder circular. Mentrestant els que venien en cotxe esperaven de mala gana. A l´altre costat hi havia aquella persona, sobre una cadira de rodes, en silenci, algún grunyit, res més.

Potser hauríem de fer consciència i no provocar les discapacitats de la gent. Potser hauríem d´unir força per evitar aquestes situacions. Potser podríem reclamar la millora de les ciutats amb la finalitat que tots puguem circular àmpliament. Potser podríem concedir l´apoderament.

Ja n´hi ha prou!

DAVID RIO MENDOZA LA BISBAL D'EMPORDÀ

Som ciclistes. Som persones. Tenim família. Tenim una vida per davant. Tenim drets i deures com qualsevol ciutadà.

Estimat lector, no et demano res més que quan estiguis amb el cotxe darrere d'un ciclista, pensis que hi ha algú desitjant que arribi aquest ciclista a casa i que no li hagi passat res. És molt fàcil avançar un ciclista a 20 cm d'ell, és molt fàcil atropellar-lo i fugir com un covard, és molt fàcil renegar quan veus un ciclista, és molt fàcil dir que no podem anar de dos en dos,...

Un noi ciclista, que podia ser el vostre fill, el vostre cosí, el vostre germà, el vostre net va ser atropellat mentre disfrutava de la bici. Aquella persona que el va atropellar a més a més, sense cap novetat, va sortir fugint. Cal seguir veient aquestes notícies?

Prou, no us canviarà la vida arribar 30 segons més tard a casa.

Diari de Girona,

el diari crític?

ricard vicens I matas girona

He pogut anar seguint aquests darrers mesos les crítiques ferotges de bastants periodistes d´aquest diari cap a Puigdemont i ara cap a Torra. Tenint en compte que a les comarques gironines l´independentisme és d´un 60% doncs té mèrit, res a dir, visca la llibertat d´expressió.

De la mateixa manera que ara critiqueu alguns escrits d´en Quim Torra, m´agradaria haver pogut llegir també alguna crítica per exemple a les declaracions de Jiménez Losantos de l´11 de maig que instava a bombardejar Barcelona. Si no sou capaços de criticar també el nacionalisme espanyol pensaré que esteu al seu servei i en rebeu pressions per escriure sempre contra l´independentisme.