Com a líder jove i dels nous temps, brollat ??de la nit del partit al dia de la secretaria general, Pedro Sánchez no tenia misteri. Creuava el llindar i feia que tots els salons semblessin de ball; a la portada de les revistes se´l veia més segur que Steve McQueen i més a gust que en el càrrec. Era una merla i un Obama blanc amb un somriure d´efecte especial en postproducció. Com si importés, es movia en un roig més intens que els seus antecessors socialistes i més pàl·lid que els podemites que podien ser els seus successors.

El PP el va anomenar fatxenda de barri, més molest pel barri que per la fatxenderia i el va guanyar Mariano Rajoy, desmanegat, distret, maldestre i tirant a vellot. Felipe González, que mai ha mentit a ningú, va dir que Sánchez l´havia mentit i el vell PSOE es va llançar a sobre del perdedor. Rodant per les carreteres d´Espanya, sense local, amb l´ús de la marca restringit i l´únic suport de la militància, va guanyar una altra vegada la secretaria en primàries. Però no sembla el mateix.

No omple pantalles, no freqüenta salons, parla en to greu, controla els gestos i les seves pupil·les no estan dilatades per la droga de les ganes urgents. En haver tornat enfosquit se li noten més les mossegades de l´acne violent de les seves hormonasses juvenils i sembla trist fins i tot a la Feria de Abril -alegria, alegria!- on va anar a celebrar la derrota de la seva oponent, vestida de faralaes.

On va anar el campió de bàsquet, el rei de la pista, l´empleat de l´any? ¿El nen al bateig i el mort al congrés va perdre l´alegria o va domesticar el seu entusiasme? ¿Va quedar així, va aprendre o està dissimulant?Aclarirem el misteri quan hi torni a haver eleccions perquè, de moment, les enquestes no l´alteren.