En una de les nostres excursions setmanals per les diferents plantes de la galàctica superbiblioteca Carles Rahola, fa dies que vaig trobra-me la revista literària Quimera, en un apartat que no li tocava, la secció d´economia.

Al cap d´uns dies, estant jo intrigat pensant com era que aquella revista havia anat a parar en aquella secció, no em vaig poder resistir i vaig fullejar-la. Hi vaig descobrir un ampli dossier especial dedicat a Philip Kindred Dick, el famós escriptor nord-americà de ciència-ficció, autor de la novel·la Els androides somien xais elèctrics? en la qual els guionistes de capçalera de Ridley Scott es varen inspirar per crear la trama d´un dels films més icònics del gènere, Blade Runner.

Tradicionalment, la crítica literària havia considerat P. K. Dick un escriptor menor, fins que, arran de l´èxit de Blade Runner, es va reeditar tota la seva obra, quan ell ja havia mort, redescobrint-se d´aquesta forma tota l´originalitat i vigència del seu llegat.

Entre les moltes coses que es varen dir i editar, destaca la biografia novel·lada que va escriure Emmanuel Carrère titulada: Yo estoy vivo y vosotros estáis muertos. Philip K. Dick 1928-1982. L´autor francès, que ha estat membre del jurat del prestigiós Festival de Cannes o de la Mostra de Venècia, fa en aquest llibre de referència una aproximació inquietant a la ment del distòpic autor de Chicago.

Els personatges de Dick busquen trobar el món real perquè és l´única manera que tenen d´escapar de l´entitat totpoderosa que controla el món virtual, el matrix universal de la postmodernitat industrial, militar, policial al servei de les corporacions capitalistes planetàries.

Els nous Josep K de Kafka volen retrobar un món lliure, personal, humà, socialitzat i sobretot anhelen tenir la possibilitat de rebelar-se front les distòpies d´uns poderns reals exercides per unes elits tecno-econòmico-burocràtiques minoritàries que repliquen una societat posthumana made in matrix, que presenta un submón virtual dominat per unes identitats gairebé divines, les màquines, on els postshumans es pregunten si els robots, els androides i tots els ginys sorgits de les noves tecnologies són els nostres germans? els nostre esclaus? o els nostres dominadors?

La societat està convençuda que una forma de governar perfecta és aquella en la qual tothom acaba quedant en fora de joc.

Per a Dick, la nostra civilització és obra d´un demiurg malvat. Els androides són símbols de la deshumanització dels oprimits, els mons falsos representen la inacció dels ciutadans i de la manipulació política.

La impossibilitat de poder distingir entre l´home i la màquina com a símbol de la codificació de l´ésser humà en la moderna societat capitalista, ens aboca a pensar en aquells anys de la guerra freda i la cacera de bruixes empresa pel senador Joseph McCarthy l´any 1956. Aleshores, les autoritats americanes es tornaren psicòtiques cercant enemics imaginaris sota les pedres i perseguint de forma injusta a molts ciutadans pel sol fet de no voler ser clons del sistema.

La intensa producció literària de P. K. Dick, autor de més de 50 novel·les i un centenar llarg de contes, ha inspirat pel capbaix una dotzena de pel·lícules i ha creat també una escola de seguidors que han continuat el seu cami literari.

Personalment, era també un home complex. Cinc matrimonis fallits, tres intants de suïcidi... Dick era també un addicte als estupefaents que utilitzava per estimular les seves percepcions psicointel·lectuals i espirituals.

L´escriptor d´Illinois era un gran lector dels textos sagrats de religions esotèriques, ocultes i transgressores que el portaren a creure´s una mena de nou profeta, xaman visionari que el connectaven directament amb les forces i energies que mouen l´univers.

P. K. Dick era un addicte a les pastilles i va estar hospitalitzat en multitut d´ocasions. Ell mateix havia confessat que s´havia arribat a prendre mil comprimits de metedrina a la setmana i quaranta miligrams d´stelazine, barrejats amb altres substàncies. Un home amb aquest currículum no és estrany que morís prematurament, als 53 anys.

Un ésser amb tot aquest bagatge vital, va passar els darrers anys de la seva existència, com també va fer John Lennon i altres intel·lectuals de la contracultura a posicionar-se d´una forma molt crítica front el materialisme capitalista de la societat de consum, llençant-se de ple als braços de les drogues, el misticisme i la filosofia de les religions orientals.

P. K. Dick explica en la seva darrera gran obra Exegesi, la seva pròpia paranoia quan imaginava que agents del KGB i l´FBI preparaven conspiracions contra ell. No oblidem que l´agnosticisme va ser la principal doctrina de P. K. Dick. Aquestes creences proclamen que un Déu malvat ha creat el món material dolent i que els humans pels nostres pecats, hem deixat de ser àngels purs...

Sobres aquestes idees estrafolàries, particularment trobem que són fantasies esotèrico-espirituals que, d´altra banda, estan també en el rerefons metafísic de les grans religions.

El fracàs de la modernitat il·lustrada que va des del segle de les llums de Voltaire burgès fins a Marx socialista i revolucionari, confirma que malgrat les revolucions, ja siguin americanes, franceses o russes, les masses segueixen explotades, alienades i sobretot lliurades al consumisme del Well Fare State, l´estat del benestar que avui està en crisi.

Les millors novel·les de P.K. Dick representen una crítica radical als conformismes i bogeries d´un món tècnic industrial esclau de les màquines i les noves tecnologies que els anys 30 criticaren l´Escola de Francfort que tenia noms com: Adorno, Benjamin i sobretot Herbert Marcuse. Aquest darrer autor, en els seus famosos assajos Eros i cvilització i L´home unidimensional, feia una síntesi dels pensadors més grans de la modernitat il·lustrada, socialista i llibertària des de Marx fins a Freud. Les regressions irracionals obscurantistes de les darreres novel·les de P. K. Dick són una protesta contra l´apocalipsi dels totalitarismes, tant orientals com occidentals són el retorn dels neoromanticismes religiosos nacionalistes i/o individualistes els paradisos perduts. Paradisos artificials que mai han existit més enllà dels deliris dels poetes, bojos o revolucionaris...