ERC, En Comú-Podem i PSC són responsables de la pèrdua d´identitat de les esquerres que, per definició, han de ser capdavanteres en la lluita per la igualtat social.

És a dir, ERC ha reafirmat el seu estigma independentista pactant amb la dreta nacionalista de JuntsxCat per investir un president que transmet missatges xenòfobs (odi a qui no és català) i xovinistes (idolatrar la pàtria catalana i menysprear altres cultures).

En Comú-Podem, amalgama d´antics comunistes i populistes de darrera fornada, ha volgut mantenir una equidistància tramposa, tot i defensar un inexistent dret a decidir, per acontentar a un segment dels seus votants.

El PSC, plomat de bona part de la seva ànima nacionalista, persegueix l´entelèquia d´un «catalanisme progressista» en comptes d´accentuar els trets del socialisme democràtic.

Pel que fa a la CUP, malgrat la verborrea revolucionària, ha entronitzat la dreta conservadora, donant suport a Carles Puigdemont i, ara, a Quim Torra. Els seus votants li passaran factura per l´engany perpetrat, per ajudar aquells que aspiren a una república identitària, sustentada per un model econòmic neoliberal.

Cal aprofundir en el discurs de la CUP per la seva similitud amb la visió de Catalunya que tenen els intel·lectuals orgànics de l´esquerra anticapitalista.

Anem a analitzar l´article «L´experiència democràtica catalana» de Martí Caussa, editor de la revista Viento Sur, vell lluitador antifranquista i dirigent de la Liga Comunista Revolucionaria (LCR), organització trotskista associada a la IV Internacional.

Per ell, el procés és a) «una revolució democràtica» contra un «règim oligàrquic liberal», b) el «poble de Catalunya» s´enfronta a l´Estat espanyol, c) el dret a decidir és «la forma democràtica d´exercir l´autodeterminació» i d) el referèndum de l´1 d´Octubre és una «obediència a l´autoritat legitima de Catalunya representada pel Parlament».

La traca final és declarar que «el fons de la qüestió no és independència sí o no, sinó qui ha de decidir: el poble mitjançant la democràcia directa o l´oligarquia neoliberal que controla les institucions de l´Estat».

Per desmuntar aquestes tesis, pròpies d´un esquerranisme retòric (exposar raons que no són del cas), cal evidenciar la manipulació quan s´equipara els votants independentistes amb tot el poble de Catalunya, quan s´oblida que l´oligarquia catalana és tan o més rapinyaire que l´espanyola i quan la democràcia directa s´identifica amb les mobilitzacions massives, instigades per entitats de la «societat civil».

En definitiva, menystenir que el procés està liderat per una elit extractiva al servei dels interessos econòmics dels poderosos és negar que existeix la lluita de classes.