Ironia és que cap català hagi estat president del Govern. Sarcasme és que el primer barceloní amb aspectes d'arribar a la Moncloa es digui Albert Rivera, que presumeix d'encapçalar el partit més espanyol de tots els temps. Encara que Ciutadans s'alinearà amb el president de França en les europees de l'any vinent, és Pedro Sánchez qui compleix estrictament la consigna equidistant d' Emmanuel Macron. El PSOE no és ni d'esquerres ni d'esquerres.

Tots els camins dels sondejos condueixen a Rivera, un polític català sense estructura de partit i que ni tan sols transmet una especial apetència per instal·lar-se a la Moncloa. De fet, li va lliurar les seves hosts a Rajoy abans de les eleccions, una submissió sense precedents en cap geografia. Ciutadans sembla més preocupat per queixar-se que per exercir el poder, ja sigui que governin el PP o els independentistes.

Sánchez celebra el seu enfonsament en les enquestes fotografiant-se al costat de Rajoy, que és verí per a la taquilla. El secretari general defenestrat va recuperar el càrrec perquè els seus votants odien el president del Govern, i corre ara a llançar-se a la falda del governant que va promocionar Bárcenas. El PSOE oficial està més a prop del PP que de qualsevol altre partit, i que qualsevol altre partit.

Pablo Iglesias s'ha instal·lat al veïnat de PP i PSOE, ja que ha decidit també adoptar la perspectiva sartriana de defensar el punt de vista dels desafavorits des de la casta. És clar que Simone de Beauvoir ja va advertir el seu company Sartre que aquest contorsionisme generava un notable estrès. En tot cas, el líder de Podem s'ha comprat un palauet a Galapagar per renunciar al palau de la Moncloa.

L'equànime Boadella postula que la importància d'una persona ve donada per la qualitat dels seus enemics. Doncs bé, la caverna prefereix triturar Puigdemont que Sánchez, una altra prova de la ubicació del secretari general del PSOE en l'escala ideològica. La predilecció acusatòria també avalua el pes relatiu d'un president regional, enfront del líder de l'únic partit que va ocupar la presidència del Govern durant gairebé tres lustres.

Ningú coneix una seu ni un candidat de Ciutadans, la qual cosa facilita potser el seu ascens al poder. Costa dir-li el partit de Rivera, quan hi ha el consens que Inés Arrimadas no només milloraria els resultats del seu cap com a candidata en unes generals, sinó que l'aspirant a la Generalitat ha catapultat a la formació amb intervencions flamígeres i un indubtable coratge. Un altre exemple d'un home parasitant el talent de la dona que té al costat, com Rodin amb Camille Claudel o Iglesias amb Irene Montero.

Els experts en mal interpretar els sondejos degraden Ciutadans a la condició de fenomen de moda. Igual que PSOE i PP en el seu moment, caldria afegir. El descrèdit del bipartidisme s'ha estès a les sigles nascudes per reemplaçar-los. Ningú creu ja en els partits, però molta gent creu encara en els votants dels partits, la qual cosa transforma les enquestes en profecies autocomplertes. La Borsa i les eleccions no premien els millors valors, sinó el consens al respecte.

En disculpa dels variats participants en aquest article, cap d'ells sap a quin país es dirigeix el seu discurs, perquè ignoren també on es dirigeix el país. És molt possible així mateix que cap dels quatre suposats candidats desitgi en realitat presidir el Govern, l'únic objectiu mutu és impedir que un altre d'ells accedeixi al càrrec. Aquesta abstinència deixa el votant sense elecció.