Les xarxes socials ho han canviat tot. La nostra manera de relacionar-nos i d'expressar-nos, per descomptat, però també la nostra manera de percebre la realitat: atribuïm al món virtual unes aptituds balsàmiques perquè ens facilita l'evasió de les grisors emocionals i quotidianes, i al mateix temps hem après a servir-nos de la tecnologia per elaborar un relat individual que, malgrat ser essencialment una ficció, acaba adquirint categoria de veritat per a la gent que no et coneix. Però si llegeixes la realitat, això tan menysvalorat, amb els mecanismes comunicatius de les xarxes, t'acabes adonant que vius en una successió de paradoxes i absurds.

Un dels meus equívocs preferits de tots els que es deriven de la virtualitat és aquell segons el qual «coneixes» una altra persona pel fet de seguir-vos mútuament a les xarxes. Fixeu-vos-hi, quantes vegades algú us ha preguntat si coneixes tal persona i heu respost allò ara tan recurrent «ens coneixem de Twitter»? O quantes vegades s'ha apropat una persona aparentment desconeguda i us ha dit allò tan entranyable de «som amics de Facebook»? Efectivament, la interacció (que no necessàriament comunicació) diària ens crea un miratge de l'altre, perquè ens sembla que en sabem coses concretes malgrat assistim a una generalització sistèmica del que diu i pensa.

Però en realitat, si «coneixes» algú de Twitter, o de Facebook, o d'Instagram, és que realment no el coneixes. D'acord que veure cada dia una porció del seu relat et fa capaç de fer una lectura més o menys eficaç d'allò que projecten sobre ells mateixos, però en cap cas et dona eines per saber qui són. De fet, es podria arribar a afirmar que quan desvirtualitzes algú, aquella línia que perceps entre la seva essència i allò que veus a les xarxes és el millor instrument possible per conèixer-lo.

Dit d'una altra manera: sigui quina sigui la distància que separa persona de personatge, el sol fet de percebre la màscara, o la seva absència, és el que et fa realment social. Perquè al final, el gran problema de la virtualitat és que ens ha tornat molt ganduls amb els nostres companys de viatge, perquè aquesta mania a creure que els coneixes va en detriment de les ganes de mirar-se als ulls. Per tant, si poses pell a un avatar i ets prou tenaç com per veure-hi el seu grau de veritat vol dir que, tot i els placebos, encara conserves el do de l'empatia. Perquè, no ens enganyem, les xarxes socials no han estat mai un mirall dels altres, sinó d'un mateix.