Mariano Rajoy congela la publicació al Diari Oficial del nomenament dels consellers del Govern català perquè no li sembla «viable» la de dos presos i dos processats a l'estranger. Triar consellers és una prerrogativa exclusiva del president de la Generalitat, i que siguin més o menys viables és el seu problema. Si de cas, ja en respondrà davant del Parlament i dels electors. La legislació vigent diu que els consellers són nomenats i destituïts pel president, però no afegeix enlloc «amb el vistiplau del cap de l'Executiu espanyol». Si a aquest no li agraden, s'hi ha de posar fulles. Però Rajoy s'ha instal·lat en la dinàmica de negar a l'autogovern de Catalunya allò que les mateixes lleis espanyoles li concedeixen, i ho fa perquè nota l'alè de Ciutadans al clatell. Per la mateixa raó, Pedro Sánchez s'apunta a la festa i aplaudeix l'arbitrarietat.

El Govern espanyol podria haver publicat els nomenaments, com és de llei i sobretot de respecte a les formes, i si li sembla que quatre dels nomenats no poden ser-ho, hauria d'haver dut el cas al tribunal que pertoqui, reclamant la suspensió cautelar del nomenament. Hi ha un Tribunal Constitucional que es va inventar, entre altres coses, per arbitrar en les diferències de criteri entre les institucions centrals de l'Estat i les comunitats autònomes. Aquest és el camí que assenyala la Constitució que tant invoca quan no li agrada el que es fa a Barcelona. Però en lloc d'aquesta via, ha preferit recórrer a un gest d'autoritarisme gratuït. Ha denunciat una provocació i s'ha afanyar a caure-hi, complagut.

Les tres forces polítiques que van avalar l'aplicació del 155 han arribat a un consens: tant si es prorroga la intervenció i es fa més extensa i profunda, que és el somni de l'espanyolíssim Albert Rivera, com si s'admet que aquesta via té serioses dificultats legals i s'opta per una combinació d'estricta vigilància i obstacles interminables, el cert és que la Generalitat només tindrà en els propers anys una porció de la llibertat de moviments de què disposava abans de la gran topada. I això serà així, entre altres raons, perquè a Madrid s'ha tocat a xafarranxo de combat en defensa de la pàtria, que és una cosa sagrada davant de la qual les formes democràtiques i les normes de procediment es relativitzen. Si funciona a mig Europa, per què no hauria de funcionar allà on el crit de guerra de la selecció de futbol és « a por ellos»?