La figura d' Eduardo Zaplana és indissociable del Partit Popular, per molt que els actuals portaveus s'espolsin les mosques. Va ingressar-hi el 1990, va ser alcalde de Benidorm gràcies al vot d'un trànsfuga socialista, va ser president de l'autonomia valenciana i amb José María Aznar va arribar al Govern espanyol. Després de la derrota electoral del 2004 va esdevenir portaveu parlamentari, càrrec que va abandonar quatre anys després per fitxar per Telefonica, amb un alt càrrec molt ben remunerat. Zaplana ha estat considerat un factòtum que controlava totalment tant el partit com el govern autonòmic valencians, i és impossible sentir el seu nom sense evocar els anys de la Generalitat Valenciana de les grans inversions que deixaven grans comissions, i de l'Aznar de la majoria absoluta. Ara, quan salta la notícia de la seva detenció per blanqueig de capitals entre altres delictes, és impossible no sentir com xisclen les gavines. D'un passat que sembla un pou sense fons n'emergeix un altre clau per al taüt polític del partit que governa Espanya des del desconcert. La bona gent aplaudeix aquesta nova demostració que la justícia fa neteja, des del convenciment general que la porqueria amagada és inexhaurible.

Les indispensables operacions de neteja tenen efectes polítics, naturalment, però la putrefacció de les dretes no porta necessàriament a l'ascens de les esquerres. Només cal que mirem algun antecedent proper, amb el qual compartim llatinitat. A Itàlia, a principi dels anys noranta, es va desfermar un procés judicial conegut com «mani pulite», mans netes, que va destapar l'existència d'una trama generalitzada de corrupció que implicava els partits que es es repartien el poder des de feia quatre dècades i grans interessos econòmics i empresarials. Tot el sistema va saltar pels aires, i el prestigi de la política es va ensorrar. Però el beneficiari no va ser l'esquerra postcomunista que mai no havia tocat poder fora d'alguns ajuntaments, sinó el magnat oportunista Silvio Berlusconi i el seu invent de populisme patriòtic, Forza Italia, que prenia com a nom el crit d'ànim a la selecció nacional de futbol. A Espanya, la descomposició del PP a causa del «mans netes» que la justícia espanyola executa a pessigades, dona ales a Albert Rivera, que també practica el populisme patriòtic i que ha engegat una plataforma, amb més bandera que programa, per «aixecar un altre cop Espanya» i «recuperar l'orgull de ser espanyol». Amunt, Espanya!