Situats a la barana del majestuós cingle de la muntanya del Far, arriba una colla de diumengers i un d'ells s'erigeix en guia: Mireu, aquella aigua és l'embassament de Sau. I no: allò és l'embassament de Susqueda. La mateixa desinformació pot passar al mirador de Queralt, tot escudrinyant el Berguedà, o a la Marededéu del Mont descobrint pobles de l'Empordà. Ens sabem els carrers de ciutat, però desconeixem què trepitgem quan els diumenges sortim del cau. Som ciutadans, per necessitat; no som muntanyencs.
Albert Jané, coneixedor de molts secrets de la llengua catalana, va fer un comentari molt interessant. Deia que els excursionistes s'apliquen ells mateixos el nom de muntanyencs, però no els pertoca perquè els autèntics muntanyencs són els que viuen a la muntanya, hi resideixen i viuen del seu treball: són (o eren) pagesos, pastors, llenyataires, carboners, traginers, contrabandistes, guies, herbolaris, marxants i raiers. Els excursionistes en serien els seus hereus només en el sentit de passar hores a la muntanya, però no per l'ocupació laboral. Albert Jané feia observar que «muntanyisme» no és al diccionari Fabra; m'ha sorprès perquè del mestre Fabra era ben coneguda l'afició i passió d'anar per les muntanyes buscant arrels no de plantes sinó de paraules, expressions de viva veu, del poble ras. Tenia, doncs, una estimació de les muntanyes.
Quan busques al diccionari la paraula muntanyisme, el terme remet a «excursionisme», que vòl dir transitar per muntanyes, fer-hi escalada, acampada, explorar coves, baixar barrancs. El muntanyisme no és tan material i concret com tot això; seria un sentiment, un desitjat relligar tot plegat, la civilitat i els afores i el més lluny, un acte d'adquirir i ampliar coneixements i vivències de paiastges variats, com una vivència de plena cultura, de cor partit entre ciutat i muntanya.
Quan sortim de diumengers (o... diumenjaires?) i anem a muntanya no ens sentim pas hereus d'aquells que viuen o vivien per la muntanya. Els noms, els mapes i els coneixements relacionats amb les muntanyes no s'han pas fet per l'empreïda gent de les ciutats. Noms de valls, rasos, bagues, pics, embassaments, rius i rieres, tot s'ha quedat congelat als llibres d'ensenyament més primari. Probablement així ho transmetrem a les noves generacions que es trobaran igual quan arribin a la cruïlla de cada diumenge a collir bolets, coure unes botifarres o preguntar on és aquell restaurant de llepar-se'n els dits.
Després, quan salten a titulars els incendis forestals o els desgavells d'unes urbanitzacions nefastes en llegirem la referència dels fets com una vulgar crònica de successos repetibles. No s'educa prou la sensibilitat pel medi ambient referit més enllà dels límits urbans. Podem ser analfabets del nostre entorn. Una primera pedra de l'estimació del nostre paisatge hauria de ser coneixer-ne els seus noms i cognoms. Suggerim que a les mirandes, pics i llocs estratègics de les nostres muntanyes es col·loquin més taules de situació per a donar a conèixer la realitat. Aquella històrica Mancomunitat de Catalunya en el seu moment havia fet molta feina en aquest sentit. Cal fer-ne memòria, però executiva, exemplar. A qui pertoqui, serà un bon obsequi a la nostra geografia, al país. No ens ha de fer res que el «muntanyisme» no sigui al Fabra. L'estimació de la muntanya ha de ser una consciència col·lectiva.
